De TIC a TAC; el difícil tránsito de una vocal

Abans d’entrar a reflexionar quins factors diferencien les TIC de les TAC i, molt més important, quina evolució o factors han originat el transcurs de la primera a la segona – sobretot en l’àmbit de l’educació tant formal com no formal –, cal realitzar un petit extracte d’aspectes rellevants respecte aquest tema.

Encara no voler entrar massa en detalls en termes de legislació educativa, vull remarcar les directrius esmentades en el article 168 del decret educatiu com un punt inicial al meu discurs:

•  Garantir la prestació de serveis educatius en les millors condicions.
•  Potenciar la innovació produïda per el propi sistema (no només a nivell de continguts).
•  Potenciar les tecnologies de la informació i la comunicació tant en el procés educatiu, com en la millora de la presa de decisions, gestió interna i de responsabilitat del propi Departament d’Educació.

Aquetes 3 directrius educatives són, a la vegada, els eixos que promouen un educació de qualitat. El fet de que les TIC siguin un dels 3 eixos vertebradors d’una educació de qualitat ens indica la importància cabdal que tenen actualment i la necessitat de tenir un coneixement molt més extens de les seves possibles implicacions, així com el seus possibles usos en els diversos àmbits – educatius, laborals, d’oci, etc –.

Dimensionat del problema

En el context actual, on les tecnologies digitals són part consubstancials de la vida quotidiana de quasi tots els individus del primer món, el problema radica en un clar abisme generacional entre els coneixements dels joves i les dels professors/es. Els joves – com a integrats de la era digital i precursors de la mateixa –  disposen d’una habilitat natural per adaptar-se, sense cap dificultat aparent, a les noves tecnologies (ordinadors, tablets, etc ) de la informació i la comunicació. Però, a l’altra banda, trobem que la gran majoria de professionals de l’educació – amb una edat superior als 40 anys segons estadístiques de la OCDE – no disposen de la competència digital necessària per establir-se al mateix nivell que els seus alumnes i, molt menys, ser capaços d’ensenyar a aquets com utilitzar les eines digitals com un recurs educatiu i interactiu. Per tant, els docents han de ser capaços de assolir un determinat nivell de competència digital que li pugui permetre, en la mesura del possible, ajudar als alumnes a aprendre una sèrie de coneixements, habilitats i actituds/valors respecte l’ús d’aquests mitjans.  

Resistències

La principal problemàtica o resistència que es trobaran el professorat en relació a les noves tecnologies – i molt relacionat amb l’idea de Bauman (2006:9) de societat moderna líquida – consisteix en la rapidesa en que aquestes es tornen obsolets i, per tant, la incapacitat dels agents per arribar conèixer adequadament aquestes abans de desapareguin o siguin reemplaçades per altres més noves i/o modernes. Aquesta situació provoca que el professorat, tant el que acaba de sortir de la formació inicial com el que es troba en actiu , hagi de tenir una mentalitat oberta – a vegades en contradicció a la por d’aquests pel fet de no tenir completament sota control la eina i les possible conseqüències problemàtiques que pot originar aquesta situació a l’aula –  respecte el fet d’aprendre de manera coetània als seus alumnes, és a dir, aprendre a utilitzar una determinada eina a la mateixa vegada que el seus propis alumnes. Això respon a mètodes d’aprenentatge col·laboratiu o, com s’indica en el text, a través de projectes. Tot i això, el sistema educatiu actual segueix imposant la idea de qui ensenya ha de saber molt més que el que aprèn i, com a conseqüència, estem inculcant als joves de que només aprenguin el que saben els professors i no pas que vagin més enllà.

Evidències de la investigació

La investigació realitzada per l’autora d’aquest mateix article dóna resposta a molts dels interrogants abans esmentats o, al menys, intentar donar una mica de llum als interrogants que molts s’han plantejat respecte la professió docent i com els canvis – en tots els nivells – poden afectar a la tasca i la vida dels professionals. Molts d’aquests professionals expressen la dificultat de canviar de mentalitat o perspectiva respecte l’ús d’aquests mitjans en la seva pràctica docent i, a més, en les moltes dificultats a nivell d’autoconcepte pel que fa l’ús d’aquests al context aula (no entrem en esmentar la dificultat de convertir les TIC en TAC). Encara hi ha moltes dificultats i problemàtiques pel que fa l’ús de les TIC/TAC en els centres educatius i, en aquest cas, un dels principals consisteix en l’estancament dels rols d’E-A, és a dir, el professorat té el rol d’ensenyant però se li retira la possibilitat d’aprendre quelcom en el context de l’aula i l’alumne té, al contrari que el professorat, el rol d’aprenent però se li nega qualsevol potencial d’ensenyant. Sense entrar en tecnicismes, el fet principals consisteix en que qualsevol procés d’E-A requereix d’una comunicació bidireccional entre ambdós agents i, per tant, en aquest procés d’intercanvi d’informació – a nivell personal – crec que es dóna aquest intercanvi de rols.

Cal dir que el text atorga especial èmfasi al fet de que el professorat es mantingui actualitzat – a nivell de coneixements – en tot moment i, més important, que es tingui molt en compte que l’ús que es fa d’aquests mitjans depèn, integra i absolutament, del professional i, per tant, que el seu èxit o fracàs a les aules depèn de si són utilitzades manera correcta i promovent tota la seva potencialitat.

Un altre aspecte, que considero remarcable i que estic experimentat en primera persona, és la manca o, millor dit, la inexistència de estudis longitudinals que ens permetin explorar els complexos processos i resultats de la integració de les TIC a l’àmbit educatiu. A més, el problema radica en una incongruència de resultats entre articles o projectes així com la incapacitat de donar un valor a les millores obtingudes per aquests mitjans però, en general, tots apunten que l’ús de les TIC permet genera una millora el treball amb els altres, augment de la predisposició a continuar aprenent, etc.

Conclusions

Després de tot el comentat, puc conclouré que és molt difícil passar de TIC a TAC sense tenir en compte una sèrie d’aspectes que passen, majoritàriament, per delimitar el context educatiu així com les finalitats del mateix i del agents que l’integren. Tot i considerar, en termes generals, que l’ús d’aquests mitjans milloren una sèrie de factors en el procés d’E-A – capacitat de treballar de manera col·laborativa, major interès i motivació, etc – encara no hi ha un consens respecte el valor educatiu d’aquests i, per tant, molts docents encara segueixen sense utilitzar-los o, fins i tot, refutant-los. Per tant, i per acabar aquesta reflexió, considero essencial que els professionals de l’educació siguin agents de canvi i innovació i, tenint en compte això, siguin capaços de veure en les TIC – com el conjunt d’eines, programes, aplicacions, etc – un conjunt d’oportunitat per millorar la seva tasca docent i proporcionar, amb tota certesa, una educació de qualitat als alumnes que, en aquest cas, ha de ser el fi últim de l’educació i la principal fita del que ens trobem en el món educatiu. 

E-learning: docència en línea

En l'última sessió - abans de les vacances de Nadal - hem comptat amb l'intervenció de la Dra. Teresa Romeu, professora d'estudis d'Informàtica a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que ha realitzat una sessió formativa en relació a com els professionals de la UOC realitzen els cursos de formació a distància.

El primer aspecte que s'ha tractat és la importància d'entendre la docència en línea com un procés col·laboratiu, és a dir, aquestes han de respondre a una sèrie de necessitats de caràcter acadèmic tot potenciant, en la mesura que les tecnologies existents ho puguin permetre, la socialització i construcció del coneixements entre els integrats dels cursos. Així, partim de diverses possibilitats per dur-ho a terme com seria el cas del Blended Learning (modalitat d'ensenyament mixt) o el Distributed Learning (pot ser totalment e-learning o només una part).

El fet d'escollir un o altre model respòn a les demandes específiques dels usuaris del curs i, per tant, cadascuna comptarà amb una sèrie d'avantatges propis com: facilitar l'accés al alumnat, flexibilitat horària, gestionar les hores d'estudi, etc. Per tant, això ens ha de portar a plantejar quins aspectes de les noves tecnologies són més apropiats per assolir les nostres finalitats i, més específicament, quins poden resultar més profitosos per a l'alumnat i per fomentar l'anomenada docència en xarxa. Els elements esmentats han sigut tractats al llarg de la carrera i suposen un conjunt de reptes que, en matèria de e-learning i/o aprenentatge online, el nou docent i pedagog ha de conèixer:

• La formació en línea s'ha de desenvolupar de manera explícita, planificada i sistemàtica: no consisteix en realitzar una formació perquè sí, sinó realitzar amb un propòsit i amb un plantejament i treball prèvi i perfectament dissenyat i implementat. 
• Evolució de models tecnològics o centrats en el professorat com agent principal del procés d'E-A a un model molt més centrat en l'alumne com agent actiu i principal en el seu procés d'E-A.
• Constant re-definició de rols: cada vegada més - i amb la constant aparició de noves tecnologies i canvis en l'àmbit professionals - els rols professionals no es mantenen estables i, per tant, els docents i pedagogs s'han d'anar adaptant a les noves necessitats i actualitzar-se constantment. Això suposa adquirir noves funcions i incidir en nous departament. 
• Necessitat de reorganitzar i reestructurar processos administratius així com de disseny i processos educatius: els mitjans d'ensenyament s'han d'anar reestructurant a mesura que les necessitats dels individus canvien i, en el cas de la docència en línea, el processos de reestructuració tant a nivell de disseny - de materials, recursos, etc - com d'implementació i avaluació es encara més necessari. 
• Tenir el màxim coneixement de les tecnologies disponibles i quines són més apropiades a l'hora de realitzar la tasca docent: el docent/pedagog no pot estar sempre al corrent de totes les aplicacions i tecnologies que van sortint però si que pot comptar amb una sèrie d''eines que pot anar actualitzant i les pot anar adaptant segons les seves necessitats i las dels seus alumnes. 

UOC: 

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) és una institució educativa creada l'any 1995 i que realitza la tasca docent completament en línea. El seu campus virtual compta amb més de 8.400 aules virtuals amb una cabuda de 60.000 estudiant. El seu plantejament de treball es troba sustenta per dos eixos principals: el primer consisteix en promoure que l'estudiant sigui part essencial i activa del seu propi procés d'ensenyament i aprenentatge i, per tant, que sigui ell mateix part activa de la elaboració del plantejament de treball impulsat per l'institució (a través de consulta activa, qüestionaris, etc) i, en aquest cas, el segon consisteix promoure aprenentatges per competències (EEES) que es defineix, concretament, en una: ús i aplicació de les TIC en el àmbit acadèmic i professional.

Aquests dos aspectes requereixen del Treball Col·laboratiu en Xarxa per funcionar correctament. En aquest cas, aquest es desglosa en diversos factors a tenir en compte:

• Espais virtuals compartits.
• Gestió de l'equip.
• Actituds
• Feedback o reflexió
• Interacció, participació i comunicació
• Naturalesa de la actitivitat proposada
• Interpretacions comportidesç

La UOC també compta amb un centre de recerca, innovació i formació respecte el e-learning. En concret, el seus àmbits de recerca són:: polítiques, organització i gestió del e-learning; processos d'ensenyament-aprenentatge en e-learning, tecnologies per a l'aprenentatge.

Tornant al tema de la docència en línea, la institució realitza des de l'inici una assignatura - Multimèdia i Comunicació - molt enfocada en aprendre a utilitzar les eines ofimàtiques tant en contextos de caire educatiu com laboral. Aquesta assignatura - ubicada en el segon semestre de tots els graus de la UOC- té com a aspectes essencials:

• Recursos d'aprenentatge en diferents formats i en obert
• Metodologia: projecte digital en equip
• Utilització d'eines col·laboratives
• Model d'avaluació: Avaluació Continua.

Incidència en la tasca del docent/formador

Qualsevol procés de docència on-line cal comptar amb 3 fases (abans d'iniciar el curs, durant el curs i després). En la primera s'elaborà el disseny del curs i, per tant, cal implicar a tots els docents i formadors en el seu disseny així el seu seguiment constant - independentment del rol o perfil professional -. I, al finalitzar, cal fer una avaluació conjunta de com ha anat els diferents cursos.

a) Planificació i organització prèvia de l'assignatura

• Procés de co-creació entre PRA i el consultor. Això requereix d'un treball en equip molt important, sense aquest no podem consider quelcom obtingut com una co-creació.
• Disseny de la guia d'aprenentatge: com a eina de planificació
• Disseny de l'aula i selecció d'eines i recursos en obert (multiplataformes: tant internes com per internet).

b) Desenvolupament de l'acció docent en línea

• Gestiona i orienta el procés d'E-A.
• Dinamitza i guia en el procés d'E-A.
• Motiva i anima les interaccions a la xarxa.
• Avalua el procés d'aprenentatge.

Co-educar la mirada contra los estereotipos de género en TV

En ple segle XXI, els mitjans audiovisuals es troben completament normalitzats i, perquè no dir, globalitzats. Tothom disposa de mitjans de difusió massiva d’informació i, per tant, es usuari – majorment passiva – d’aquesta gran xarxa d’informació. La interacció dels usuaris amb aquests mitjans és totalment passiva i unidireccional, és a dir, les persones – adults, nens i nenes, joves, ancians – reben informació però aquests, a la vegada, no envien informació ni cap missatge de tornada. Aquest suposa un dels gran problemes dels mitjans de comunicació – sobretot la televisió –, ja que molts individus construeixen la seva identitat a través dels diversos estímuls que reben del seu entorn més immediat i, per tant, la televisió – com a element present en moltes llars i en el context global de la societat – suposa un element a tenir en compte i que, fins i tot, ha de ser analitzat i estudiat en profunditat. 

En aquest text en particular, podem trobar dues grans finalitats:

1. Explicar la influència i el impacte dels aspectes de gènere – estereotips o situacions de discriminació – en la televisió.

2. Educar i co-educar els individus en relació als aspectes audiovisuals.

Per tant, primer començaré amb una petita explicació respecte Què és un “estereotip de gènere” per continuar amb com aquest pot aparèixer en els mitjans de comunicació i, a més, quines són les possibles solucions o propostes educatives que s’haurien d’instaurar per evitar casos de discriminació o estigmatització per causes de gènere.

El estereotip es defineix com un conjunt d’idees respecte els gèneres que afavoreix el establiment de rols fortament arrelats en la societat. Aquestes idees donen lloc a realitzar una diferenciació entre ambdós gèneres i, en particular, atorgant-li a cadascun una sèrie de característiques així com una identitat en funció del seu paper social o, millor dit, el que se suposa que ha de complir. D’aquesta manera, al llarg del temps – i fins i tot actualment – es sol adjudicar a la dona el rol de mare, cuidadora i de treballadora domèstica així com els trets que haurien de disposar per realitzar aquestes tasques: tendresa, amabilitat, emotivitat, sentimentalisme, instint maternal, etc. En canvi, quelcom masculí s’associa al àmbit públic i del treball, aspectes molt associats amb les característiques pròpies d’un sistema patriarcal com: competitivitat, acció, risc, iniciativa, etc. A continuació, i relacionat amb aquest tema, faré una breu explicació dels estereotips de gènere en les series de televisió enfocant la mirada en dos contextos clau: el familiar i el laboral.

Les series analitzades – Aída, Mis adorables vecinos, Los hombres de Paco, El comisario, Los Serrano, Los Simpson, etc –  es troben ambientades en el present i, a més, intenten representar la vida quotidiana – en major o menor mesura – mostrant a personatges en el seu microcosmos particular on es succeeixen una sèrie de situacions i interaccions que poden ajudar al espectador a identificar-se millor amb aquestes i amb els personatges que les duen a terme.

L’aparició de personatges femenins i masculins manté un cert equilibri en totes les series però, en algunes series – Los hombres de Paco, Aída, El comisario –, el rol protagonista l’agafa un d’ambdós gèneres, encara que majoritàriament sol haver un protagonisme col·lectiu. Tot i això, la distinció de gènere sol venir donat per un recurs molt utilitzat en moltes sèries <<la guerra de sexes>> que s’articula a través de trames de separació home/dona i que genera en situacions on els estereotips –tant masculins com femenins – son clarament visibles. Un altre aspecte, clarament visible en aquestes series, té a veure amb el desenvolupament professional dels personatges femenins i masculins i, més concretament, com el gènere influeix en aquest.

En quasi totes les sèries, els personatges femenins es desenvolupen tant socialment com a nivell laboral però el seus càrrecs, en contraposició al dels homes, són de menys responsabilitat o, fins i tot, responen a estereotips – la dona com a mare, cuidadora, mestressa de casa,etc; i home com a patriarca, treballador, etc – clarament delimitats anteriorment. Per tant, les series solen presentar un discurs que comporta a reforçar certs tipus d’estereotips socials i sexual que, en aquest últim cas, es presenten com una forma legitimadora de diferencia sexual. En la ficció, aquestes situacions es representen atorgant a ambdós personatges característiques dicotòmiques – pròpies d’un gènere i no de l’altre – i simplificant la diversitat. En el moment en que un dels dos gèneres presenta actituds fora d’aquests patrons se’ls sol presentar com una persona irracional, diferent, etc; el que comporta una clara discriminació i, fins i tot, estigmatització d’aquests.

En referència al àmbit laboral específicament, cada vegada podem veure com hi ha una normalització de la incorporació de la dona en el món laboral però no pas una major implicació del home en las tasques domèstiques. A més, en series com “Los Serrano” hi ha una clara distinció de feines “masculines” (taverner, mecànic, etc) i  “femenines” (mestres) així com la importància que tenen en el desenvolupament del seu exercici professionals. En moltes d’aquestes series, el personatges femenins – encara trobar-se en el lloc de treball i tenir càrrecs de responsabilitat – són rellevants per fer avançar trames de caire sentimental o amorós i, en pocs casos, la seva activitat laboral és crucial o rellevant.

A continuació, parlaré dels estereotips de gènere – en les series – dintre del nucli familiar. Encara la desestructuració i diversitat de nuclis familiar (monoparentals, nuclis tradicionals, heterogenis,etc) encara se segueixen imposant estereotips de gènere. Altres aspectes exposats – sense entrar en argumentar les series – és la camaraderia entre homes i la dificultats d’aquests per comunicar-se amb l’altre sexe. Tot i això, la camaraderia masculina té uns límits i aquest és la por a la homosexualitat i, per tant, la expressió d’actituds femenines per part dels homes. Aquesta situació provoca que s’estableixin discursos de caire homòfobs, on els personatges s’apropen a actituds femenines que els hi fan perdre la seva masculinitat.

 Per finalitzar, crec que fa falta molt educació audiovisual per evitar que les noves generacions no caiguin en paranys com els que he comentat i que es troben molt ben definits en el text. Cal evitar que els més joves – a través del visionat d’aquestes series – siguin transmissor de estereotips i prejudicis envers la dona, els homosexuals o qualsevol altre persona que no estigui dintre dels patrons socialment acceptats. Cal fomentar valors socials i audiovisual i fer de la televisió un espai de coneixement plural evitant caure en totes aquestes situacions que no provoquen res de bo. 

Anàlisi d'una eina multimèdia: Scratch.

En aquesta entrada realitzaré un anàlisi d’un programa multimèdia utilitzat durant la sessió magistral del dia 29/11/2013. A continuació he realitzar una petita fitxa tècnica amb alguns aspectes bàsics del programa així com els aspectes que el delimiten. 

Crec essencial – després d’haver realitzar aquesta fitxa amb els aspectes més essencial i bàsics –  començar a tractar els aspectes més de caire pedagògic i educatiu. Aquesta eina pot tenir múltiples usos a nivell educatiu però, principalment, solen anar enfocats a la construcció de coneixement – acadèmics, socials, personals, etc –, millorar la motivació dels alumnes, fomentar el treball en equip, incentivar que l’alumne prengui un rol més actiu en el seu procés d’ensenyament, etc.

En aquest cas, el programa no ofereix activitats predeterminades sinó que ha de ser el propi educador o alumne qui crea les seves pròpies activitats segons els objectius que s’hagi plantejat. Per tant, la tipologia d’ensenyament que s’apropa més a aquesta concepció és, sense cap mena de dubte, la d’indagació-investigació ja que tant l’alumne com el professor van aprenent a mesura que van experimentant – per tant a través de l’experiència – i aprofundint en l’eina. En canvi, la tipologia d’aprenentatge pot variar segons quins dels agents ha motivat l’ús d’aquesta, és a dir, aquesta pot ser utilitzada per els alumnes amb la finalitat d’aprendre com fer còmics o historietes divertides – un aprenentatge autònom clarament – o promoguda per el professorat cap als alumnes per a què puguin aprendre aspectes integrats en el currículum – aprenentatge guiat amb una clara intenció transmissible –.

Donat que no hi ha activitats preestablertes, el ús d’aquesta eina es troba marcada per una gran flexibilitat i versatilitat que el alumne o professor pot aprofitar per, en la mesura del possible, fer seva aquesta i utilitzar-la de la millora manera possible per, al final, assolir els objectius i metes que s’ha marcat. 

Per mostrar els principals aspectes de la navegació per aquesta eina, aquí teniu un vídeo tutorial on s’expliquen els aspectes bàsics per utilitzar el programa.

-       

Altres característiques del programa són:

•   Entorn col·laboratiu d’aprenentatge mitjançant el qual es pot compartir projectes, scripts i personatges en la web.
•  Mètode de treball senzill caracteritzat per la unió de blocs, els qual cadascun d’ells realitza un tasca concreta (moviment, sons, control, etc).
• El programa es pot ser utilitzat directament a la web o descarregat a l’ordinador.

Els avantatges del programa – que el diferencien d’altres semblants – són:

• Programa gratuït de software lliure.
• Perfecte per ensenyar i aprendre a programar
• Disponible per diversos sistemes operatius: Windows, Mac i Linux.
• Permet compartir els projectes a través d’Internet i, fins i tot, poder descarregar-ho al ordinador.
• Disponible en múltiples llengües.
• Llenguatge informàtic i de programació molt simple i fàcil d’utilitzar.

En canvi, els problemes que presenta són:

• S’executa a través d’un plugin Java, que generalment no es troba instal·lat en la majoria de navegadors.
• Algunes de les seves funcions no responen amb la rapidesa necessària.
• En exercicis amb una gran quantitat d’escenaris i música el arxiu resultats és molt  gran (a nivell de megas).

Per finalitzar aquesta, considero essencial realitzar una síntesi valorativa respecte l'eina així com dels aspectes més destacats de la mateixa. El primer consisteix en la gran versatilitat que ofereix l'eina per treballar aspectes tant del currículum o, fins i tot, quelcom fora d'aquest. És una eina dinàmica i entretinguda que permet als docents introduir als més petits - i no tant petits - en el món de les noves tecnologies i alhora promoure aprenentatges significatius per aquests. El segon aspecte consisteix en la facilitat d'ús d'aquest mitja que el fa una eina molt adequada per utilitzar-la tant per aspectes purament d'oci com per realitzar, per exemple, una dinàmica d'aula respecte les parts d'un compte. Encara això, i com a tercer i últim punt, cal esmentar que també té punts negatius referent als aspectes més tècnics d'ús i, principalment, relacionats amb els problemes esmentats anteriorment que produeixen que moltes vegades el treball realitzat pugui no ser l'òptim o l'esperat.