De TIC a TAC; el difícil tránsito de una vocal

Abans d’entrar a reflexionar quins factors diferencien les TIC de les TAC i, molt més important, quina evolució o factors han originat el transcurs de la primera a la segona – sobretot en l’àmbit de l’educació tant formal com no formal –, cal realitzar un petit extracte d’aspectes rellevants respecte aquest tema.

Encara no voler entrar massa en detalls en termes de legislació educativa, vull remarcar les directrius esmentades en el article 168 del decret educatiu com un punt inicial al meu discurs:

•  Garantir la prestació de serveis educatius en les millors condicions.
•  Potenciar la innovació produïda per el propi sistema (no només a nivell de continguts).
•  Potenciar les tecnologies de la informació i la comunicació tant en el procés educatiu, com en la millora de la presa de decisions, gestió interna i de responsabilitat del propi Departament d’Educació.

Aquetes 3 directrius educatives són, a la vegada, els eixos que promouen un educació de qualitat. El fet de que les TIC siguin un dels 3 eixos vertebradors d’una educació de qualitat ens indica la importància cabdal que tenen actualment i la necessitat de tenir un coneixement molt més extens de les seves possibles implicacions, així com el seus possibles usos en els diversos àmbits – educatius, laborals, d’oci, etc –.

Dimensionat del problema

En el context actual, on les tecnologies digitals són part consubstancials de la vida quotidiana de quasi tots els individus del primer món, el problema radica en un clar abisme generacional entre els coneixements dels joves i les dels professors/es. Els joves – com a integrats de la era digital i precursors de la mateixa –  disposen d’una habilitat natural per adaptar-se, sense cap dificultat aparent, a les noves tecnologies (ordinadors, tablets, etc ) de la informació i la comunicació. Però, a l’altra banda, trobem que la gran majoria de professionals de l’educació – amb una edat superior als 40 anys segons estadístiques de la OCDE – no disposen de la competència digital necessària per establir-se al mateix nivell que els seus alumnes i, molt menys, ser capaços d’ensenyar a aquets com utilitzar les eines digitals com un recurs educatiu i interactiu. Per tant, els docents han de ser capaços de assolir un determinat nivell de competència digital que li pugui permetre, en la mesura del possible, ajudar als alumnes a aprendre una sèrie de coneixements, habilitats i actituds/valors respecte l’ús d’aquests mitjans.  

Resistències

La principal problemàtica o resistència que es trobaran el professorat en relació a les noves tecnologies – i molt relacionat amb l’idea de Bauman (2006:9) de societat moderna líquida – consisteix en la rapidesa en que aquestes es tornen obsolets i, per tant, la incapacitat dels agents per arribar conèixer adequadament aquestes abans de desapareguin o siguin reemplaçades per altres més noves i/o modernes. Aquesta situació provoca que el professorat, tant el que acaba de sortir de la formació inicial com el que es troba en actiu , hagi de tenir una mentalitat oberta – a vegades en contradicció a la por d’aquests pel fet de no tenir completament sota control la eina i les possible conseqüències problemàtiques que pot originar aquesta situació a l’aula –  respecte el fet d’aprendre de manera coetània als seus alumnes, és a dir, aprendre a utilitzar una determinada eina a la mateixa vegada que el seus propis alumnes. Això respon a mètodes d’aprenentatge col·laboratiu o, com s’indica en el text, a través de projectes. Tot i això, el sistema educatiu actual segueix imposant la idea de qui ensenya ha de saber molt més que el que aprèn i, com a conseqüència, estem inculcant als joves de que només aprenguin el que saben els professors i no pas que vagin més enllà.

Evidències de la investigació

La investigació realitzada per l’autora d’aquest mateix article dóna resposta a molts dels interrogants abans esmentats o, al menys, intentar donar una mica de llum als interrogants que molts s’han plantejat respecte la professió docent i com els canvis – en tots els nivells – poden afectar a la tasca i la vida dels professionals. Molts d’aquests professionals expressen la dificultat de canviar de mentalitat o perspectiva respecte l’ús d’aquests mitjans en la seva pràctica docent i, a més, en les moltes dificultats a nivell d’autoconcepte pel que fa l’ús d’aquests al context aula (no entrem en esmentar la dificultat de convertir les TIC en TAC). Encara hi ha moltes dificultats i problemàtiques pel que fa l’ús de les TIC/TAC en els centres educatius i, en aquest cas, un dels principals consisteix en l’estancament dels rols d’E-A, és a dir, el professorat té el rol d’ensenyant però se li retira la possibilitat d’aprendre quelcom en el context de l’aula i l’alumne té, al contrari que el professorat, el rol d’aprenent però se li nega qualsevol potencial d’ensenyant. Sense entrar en tecnicismes, el fet principals consisteix en que qualsevol procés d’E-A requereix d’una comunicació bidireccional entre ambdós agents i, per tant, en aquest procés d’intercanvi d’informació – a nivell personal – crec que es dóna aquest intercanvi de rols.

Cal dir que el text atorga especial èmfasi al fet de que el professorat es mantingui actualitzat – a nivell de coneixements – en tot moment i, més important, que es tingui molt en compte que l’ús que es fa d’aquests mitjans depèn, integra i absolutament, del professional i, per tant, que el seu èxit o fracàs a les aules depèn de si són utilitzades manera correcta i promovent tota la seva potencialitat.

Un altre aspecte, que considero remarcable i que estic experimentat en primera persona, és la manca o, millor dit, la inexistència de estudis longitudinals que ens permetin explorar els complexos processos i resultats de la integració de les TIC a l’àmbit educatiu. A més, el problema radica en una incongruència de resultats entre articles o projectes així com la incapacitat de donar un valor a les millores obtingudes per aquests mitjans però, en general, tots apunten que l’ús de les TIC permet genera una millora el treball amb els altres, augment de la predisposició a continuar aprenent, etc.

Conclusions

Després de tot el comentat, puc conclouré que és molt difícil passar de TIC a TAC sense tenir en compte una sèrie d’aspectes que passen, majoritàriament, per delimitar el context educatiu així com les finalitats del mateix i del agents que l’integren. Tot i considerar, en termes generals, que l’ús d’aquests mitjans milloren una sèrie de factors en el procés d’E-A – capacitat de treballar de manera col·laborativa, major interès i motivació, etc – encara no hi ha un consens respecte el valor educatiu d’aquests i, per tant, molts docents encara segueixen sense utilitzar-los o, fins i tot, refutant-los. Per tant, i per acabar aquesta reflexió, considero essencial que els professionals de l’educació siguin agents de canvi i innovació i, tenint en compte això, siguin capaços de veure en les TIC – com el conjunt d’eines, programes, aplicacions, etc – un conjunt d’oportunitat per millorar la seva tasca docent i proporcionar, amb tota certesa, una educació de qualitat als alumnes que, en aquest cas, ha de ser el fi últim de l’educació i la principal fita del que ens trobem en el món educatiu.