Les potencialitats de les taules a l'àmbit de l'educació

El darrer divendres, Pere Marquès - ex professor de l'Universitat Autònoma de Barcelona - va realitzar una sessió enfocada a especificar les principals raons per emprar les TIC en el àmbit educatiu.

   Durant el seu discurs, el professor Marquès ha esmentat una sèrie d’aspectes relacionats amb les TIC que considero adequat esmentar:

•        La competència digital: consisteix en la utilització de les TIC per a que els alumnes adquireixin una sèrie de competències i, a més, això els ajuda a adaptar-se millor als nous canvis del context educatiu i laboral que es troba enfocat a la utilització de  les noves tecnologies per: cercar informació útil per la tasca, navegar per Internet correctament, etc. L’ús adequat d’internet requereix d’un cert temps i pràctica per adaptar-se al gran volum d’informació que podem obtenir o facilitar i, a més, ser lo suficientment conseqüent i reflexiu amb els objectiu o finalitats que li vull atribuir a aquest mitja. Això, a la llarga, ens pot facilitar molt els seu ús. En aquesta via, el professor Pere Marquès  explicita la necessitat de crear una nova assignatura: Ciències del Ciberespai o, al menys, un mòdul integrat en les carreres d’Educació.
•   Actualització curricular a través de la integració de les TIC en les assignatures: la aparició de les noves tecnologies – i la integració de les TIC com una competència bàsica integrada en el currículum de formació formal obligatòria – van suposar una renovació i modificació del currículum i dels plantejaments i programes utilitzats per els docents per adaptar aquests als mitjans i plataformes a utilitzar.
•   Responsabilitat docent: el professorat ha de ser conscient de la dificultat d’utilitzar aquests aparells i mitjans i, per tant, ha de reconèixer els seus límits i demanar ajuda en cas de no comptar amb la competència necessària per dur a terme accions educatives amb aquests. A més, la utilització d’aquests mitjans ha d’anar molt més enllà de la simple utilització del mateix i, per sobre de tot, ser capaços de discernir – segons el context i els destinataris – quin tipus de aparell o mitja pot ser més útil i eficaç.
•     I-person: el professor Marquès introdueix aquest concepte referit a tot aquell conjunt de persones que sempre porten un aparell electrònic a sobre i, a més, el fan servir per un gran conjunt de tasques – no només a nivell educatiu, sinó també d’oci, cultura, etc – . Aquests aparells han suposat una millora i una oportunitat per accedir més fàcilment a la informació d’arreu del món gràcies a Internet i a la informació que té integrada. 

     Posteriorment, se'ns van plantejar com objectiu de la sessió reflexionar respecte les 3 preguntes següents: 

  1. Per què considerem que es imprenscindible integrar les TIC a l'educació? Especificar les 3 grans raons.

En la societat actual, les noves tecnologies consisteixen un factor essencial en qualsevol àmbit de la vida (social, personal, laboral, etc). Al llarg de tota la carrera s'ha promogut la reflexió sobre l'ús de les TIC a les aules i, a més, els possibles avantatges i inconvenients que pot suposar la utilització d'aquestes en les dinàmiques de l'aula. Abans de centrar l'atenció en els avantatges i inconvenients de promoure l'ús d'aquests mitjans a l'aula – específicament les tabletes digital – cal considerar els aspectes que fan totalment imprescindible l'ús de les TIC. Aquestes raons són:

•  Aprenentatge continu centrat en la creació de aprenentatges de manera cooperativa: un dels aspectes més importants de les TIC a l’àmbit educatiu és la capacitat dels alumnes per compartir coneixement de manera cooperativa i, encara més important, elaborar coneixements i continguts a través de plataformes multimèdia. Els nens i nenes aprenent molt més a través de l’ús de mitjans més dinàmics i participatius i, en aquest cas, les TIC suposen la possibilitat de fer realitat aquest tipus de metodologia d’aprenentatge i incentivar que el nen/a sigui agent actiu del seu procés d’E-A.  
•  Millora de la productivitat i estalvi de temps: les noves tecnologies permeten millorar la productivitat de les tasques realitzades per els alumnes i, a més, li suposa un gran estalvi de temps i esforços en la cerca d’informació. La utilització d’aquests mitjans no sempre són productius o adequats, però cal remarcar que en determinats contextos pot suposar essencial per a la realització de les tasques i un mitja per optimitzar els factors de caire funcional (temps, esforç, etc).
• Comunicació interactiva: les noves tecnologies suposen una gran xarxa comunicativa en la que els nens i nenes poden relacionar-se entre ells i, fins i tot, amb l’escola o professor a través de wikis, blogs, etc. Actualment, la comunicació professor-alumne – encara la importància de que sigui cara a cara i directa – s’ha anat traslladant a la xarxa a través dels mitjans abans esmentat i, fins i tot, els continguts de les matèries ha evolucionat del suport a paper a suport digital.
• Permet desenvolupar-nos millor amb les noves tecnologies de tot el nostre entorn i, posteriorment, amb aquelles específiques del lloc de treball: l’escola ha de fomentar aprenentatges que siguin d’utilitat a l’alumne al llarg de tota la seva vida activa. Tot allò que aprenem al col·legi – o qualsevol espai educatiu formal, no formal o, fins i tot, no formal – ha de tenir un impacte positiu i, específicament, una millora de la qualitat de vida del nen/a. 

2. Quins avantatges i inconvenients aporta les tauletes digital quan entren en espais educatius?

          Avantatges:

•   Suport tecnològic portàtil que l’alumne pot portar a classe per realitzar feines o tasques determinades.
•  Disposar dels continguts de classe en un mateix suport. Això suposa deixar enrere els llibres que poden suposar problemes en els infants (mal d’esquena, problemes de vista, etc).
•         Accés a múltiples fonts d’informació.

          Inconvenient:

• Situació socioeconòmica: moltes  famílies no tenen el poder adquisitiu per poder disposar d’una tauleta digital.
•  Possibles distraccions que es poden donar per la manca de coordinació i planificació del professorat, és a dir, el no tenir clarament planificat la dinàmica de classe pot suposar un problemàtica pel professorat, ja que els alumnes poden utilitzar aquest no com element educatiu sinó d’oci i distracció. 
•           Falta de temps per part del professorat per adaptar el currículum i el seu programa per utilitzar les tablets. 
  • 
    

3.Quin impacte hi ha en l'aprenentatge dels estudiants o sobre les persones que estem educant quan utilitzem les tabletes digitals? Pot suposar una millora del rendiment acadèmic i la seva avaluan?

El impacte de les noves tecnologies en l’àmbit educatiu és molt gran i una d’aquestes – i la que considero més important - consisteix en oferir una metodologia molt més centrada en l’aplicació activa dels coneixements obtinguts a l’aula i, per tant, centrada en una integració més senzilla de tots aquells aprenentatges significatius obtinguts a través d’aquests mitjans i, específicament, en el context aula. Tot i això, el obtenir bons resultats amb aquests mitjans depèn moltíssim de la utilització que faci l’alumne o professor d’aquest. Per això, cal remarcar que utilitzar aquestes noves tecnologies en els contextos educatius no assegura que tinguin uns bons resultats ja que el docent – els quals molts es creuen que la simple utilització d’aquests mitjans els fan ser docents innovadors – han de tenir molt clar el seu ús i els objectius que volem assolir amb aquestes.  

Evolució tecnològica: la Web 2.0 en el context educatiu actual

L'aparició d'Internet  va suposar un gran avenç en la distribució massiva i global de la informació, així com de comunicació i interacció entre persones situades ens diferents espais geogràfics del planeta. Als seus inicis, aquest es caracteritzava per disposar d’un format de lectura que promovia una sensació de unidireccionalitat en els usuaris. Aquest format va rebre, posteriorment, el nom de Web 1.0.

La Web 1.0 són tot aquell conjunt de pàgines web només de lectura, és a dir, aquelles en que el usuari exerceix un rol passiu centrat en la visualització de material que conté la pàgina i no es capaç d’interactuar amb ella. Tot i que el seu impacte va ser molt positiu – tenint en compte lo innovador que era en aquella època –, els mitjans tecnològics i audiovisuals es caracteritzen per mantenir-se en constant procés d’evolució i canvi i, en aquest cas concret, no va ser cap excepció.

Arran l’any 2001 – amb la aparició de la febre del “.com” – el concepte que teníem d’Internet va canviar completament. L’aparició de la Web 2.0, com a predecessora de la Web 1.0, va suposar un gir totalment radical a la concepció que la societat tenia respecte Internet i els seu possible ús. Tot això, i tenint en compte les meves experiències amb les noves tecnologies, crec que va suposar un gran impacte en tots els àmbits - laboral, d'oci, et - però, en especial, al àmbit de la comunicació i de l'educació. 

 En el següent vídeo – realitzat per Manuel Area Moreira de la Universitat de La Laguna – explica molt clarament que és la Web 2.0 i allò que la caracteritza enfront la seva predecessora. 

En aquest vídeo se'ns exposa una sèrie de qüestions molts interessants –tractats també durant la sessió magistral – i que va emfatitzant a mesura que va realitzant el seu discurs. De tot aquest speech respecte la Web 2.0 vull remarcar dos aspectes:

  

    1.  L’explicació respecte l’evolució del ús d’Internet a les aules: en el minut 8:34, s’exposa l’evolució que ha sofert l’ús d’Internet a les aules. Al començament les pàgines web eren un mitja del professorat per integrar informació que l’alumnat – com a agent passiu – només podia visualitzar i llegir. En canvi, l’aparició de la Web 2.0 a principis del segle XXI va suposar un canvi radical i va convertir a les plataformes multimèdia en: espais de distribució de material i de creació d’aquest, espais de col·laboració entre individus, etc.

    2. El concepte de E-learning 2.0: consisteix en utilitzar els recursos per a que els estudiants puguin aprendre a través de la lectura, cerca de informació i la escriptura –  no només com a text escrit sinó també entesa com a text audiovisual –. Aquests aspectes s’han de sustentar en la utilització d’una metodologia de caire constructivista que no només centri el focus en la transmissió d’informació sinó que aquests aprenguin a través de activitats d’anàlisi, cerca i construir informació. I, per últim, també es pot utilitzar com a mitja per fomentar i facilitar el treball col·laboratiu entre els propis estudiants. Aquests aspectes es poden realitzar a través de programes com: Wikis, Blogs, etc.

   3.  Els PLE (Espais d’Aprenentatge Personals): són sistemes que ajuden als estudiants a gestionar i controlar el seu propi procés d’aprenentatge. Per tant, aquestes plataformes han de donar suport a l’alumnat per: fixar els seus propis objectius d’aprenentatge, gestionar el seu aprenentatge així com els continguts i processos, comunicar-se assertivament amb els altres, etc. Per poder permetre tot això, aquests espai han d’incloure i integrar tant aprenentatges de caire formal com informal en un mateix experiència per tal de poder connectar recursos i sistemes dintre d’un sistema espaial gestionat de manera personal i, a més, caracteritzat per 3 aspectes: utilitzada com a font d’informació per al alumne i el professor, capacitat de ser modificada i de promoure la reflexió respecte el propi aprenentatge i, per últim, tenir en compte qui ha influït en tot el procés d’allò après.

4. Requisits que ha de tenir un professional de l’educació en  ple segle XXI: al finalitzar el vídeo se’ns presenta una sèrie de requisits que l’autor d’aquest considera fonamentals per un professor – respecte la utilització adequada de les noves tecnologies de la informació i el coneixement a les aules – i que són: ser usuari/a habitual de la Web 2.0, realitzar un canvi de pensament pedagògic orientat a la difusió global dels coneixements i d’aquests espais personal de coneixements i, la que considero més important de totes, realitzar canvis en les pràctiques didàctiques derivades d’aquest canvi de mentalitat.

Tipologia de Noves Tecnologies i Primera Experiència amb la Ràdio

Qualsevol programa realitzat per la televisió, sales de debat online a través d’Internet, escoltar el teu programa favorit de ràdio; tots aquests casos tenen un aspectes en comú: la utilització de recursos audiovisuals com a mitja de transferència i recepció d’informació. En la sessió d’avui, s’ha realitzar un debat arran les diferents tipologies de recursos tecnològics i, encara més important, el usos que fa la societat d’aquests.

Els mitjans audiovisuals – des de principis del segle XX fins l’actualitat – han sofert molts canvis al llarg de temps. Al fer una retrospectiva, els 3 principals mitjans que se’ns poden ocórrer són: televisió, internet i ràdio. Aquest han sigut els mitjans més importants apareguts fins al moment i, encara el decaiguda d’alguns per sobre dels altres, han sigut claus per millora dos aspectes:

1. La difusió de la informació en el context nacional i internacional.

2. La comunicació entre individus, equips de treball, etc; que es troben en diferents punts geogràfics.

Aquest dos aspectes, i molts altres, són conseqüències positives i, per tant, beneficis que obtenim de la utilització de les noves tecnologies tant en contextos formals com informals. La crítica – tractada durant la sessió magistral – d’aquets mitjans ve donat per el seu ús i, en aquest cas, per la manca d’aprofitament d’aquests per millors aplicacions. Les noves tecnologies s’han vist simplificades a ser béns de consum i, encara la tendència a modificar aquesta situació, la televisió i altres mitjans del mateix tipus són considerats com recursos d’entreteniment o d’oci. L’objectiu que els pedagogs ens hem de plantejar  és promoure un consum responsable i, a més, anar més enllà i fer una pedagogia més centrada en la participació activa de tots els membres a través d’una interacció directa amb les noves tecnologies i, molt important, posant l’èmfasi en una comunicació bidireccional dels individus.

En el vídeo següent s’expliquen molts dels aspecte que he comentat i d’altres molt interessants:

Un aspecte que m’agradaria comentar és el d’autonomia crítica de (Masterman, 1992). Aquest autor ens remarcar l’important tasca que té el professorat a l’hora de desenvolupar i millorar l’autoestima del seus alumnes i, a més, promoure la seva maduresa crítica per a què siguin capaços d'aplicar judicis crítics en situacions i documents que es puguin trobar al llarg de la seva vida. Amb la finalitat de veure si aquests objectius s’han assolit, cal realitzar una avaluació diferida per comprovar que aquests alumnes tenen un bon nivell d’autoestima i que són capaços de fer judicis crítics de manera correcta.

Per últim, abans d'explicar breument l'experiència radiofònica tinguda gràcies a la col·laboració de la professora Noemí Santiveri, crec adequat especificar dos de les activitat que es podrien realitzar per fomentar les noves tecnologies d'una manera adequada i coherent.

1.     Utilitzar el programa Aurasma per realitzar una gimcana matemàtica respecte els temes ja tractats a classe que serveix als alumnes per repassar els continguts donats fins al moment.

2.     Promoure l'utilització del Prezi com una eina per elaborar projectes audiovisuals centrats en la integració d'imatges, vídeos i sons al llarg de tot aquest.

Un aspecte que m’agradaria comentar és el d’autonomia crítica de (Masterman, 1992). Aquest autor ens remarcar l’important tasca que té el professorat a l’hora de desenvolupar i millorar l’autoestima del seus alumnes i, a més, promoure la seva maduresa crítica per a què siguin capaços d'aplicar judicis crítics en situacions i documents que es puguin trobar al llarg de la seva vida.

Experiència Radiofònica: l'ús de la ràdio a les aules i fora d'elles

Després de la sessió magistral a l’aula, el grup classe hem realitzar una mini sessió centrada en veure la capacitat de la ràdio com a eina pedagògica. La professora Noemí Santiveri ha sigut l’encarregada de portar a terme aquesta sessió y, a nivell personal, crec que ha sigut molt interessant, entretinguda i he après moltes coses i molt rellevants. Ens ha explicat els aspectes més tècnics del ús d’una caixa de ràdio com les entrades i sortides de so, el tipus de micròfons que ens podem trobar (fix, per wi-fi  o de corbata), etc. Aquest dos últims, al contrari que el primer, requereixen d’una antena receptora ja que l’altre va directament connectat a la caixa i, a més, tenen un cost molt més elevat que el primer (una diferència d’uns 100 euros, més o menys).

A més del comentat, ens ha explicitat la gran utilitat del programa Audacity a l’hora de realitzar qualsevol projecte de ràdio, ja que cal considerar que diversos ministeris promouen ajudes per aquells centres que l’utilitzen i, per tant, pot ser positiu fer ús d’aquest.

Per finalitzar, el grup hem elaborat un guió per fer una simulació de programa de ràdio on han parlat 5 dels meus companys i que ha tractat de la festa major de l’autònoma realitzada ahir mateix per tot el campus universitari. 

Pedagogía de la Interactividad

La transmissió d’informació és el principal model utilitzat en els cursos presencials o virtuals actualment. L’aparició dels espais virtuals pot fer pensar en una millora d’aquesta situació però es tot el contrari, ja que aquest espais s’han caracteritzat per mantenir-se estàtics i enfocats a la simple distribució de dades  i res més. Molts experts en l’àmbit de l’educació han qüestionat la memorització com a únic mètode d’aprenentatge però cap a proposat un sistema per millorar aquesta situació. L’aparició de noves necessitats educatives – no només tecnològiques ni del ciberespai –  han provocat la necessitat d’establir un canvi en el paradigma educatiu actual i anar cap a un sistema centrat en la participació activa del alumnat en la co-creació d’espais on siguin ells mateixos qui puguin gestionar, conjuntament amb el professor, el seu propi procés d’ensenyament-aprenentatge. 

El text fa especial èmfasi en 3 aspectes claus:

•  La pedagogia de la transmissió

Les crítiques ha aquests  mètode no són poques i, la gran majoria, es troben focalitzades en la unidireccionalitat de la transmissió de la informació. Aquesta incapacitat del emissor per atorgar feedback és un dels aspecte que s’ha de millor d’aquest mètode i ha d’impulsar l’aparició de noves metodologies centrades en la l’autogestió dels coneixements i en una millora comunicativa centrada en la bidireccionalitat. Tota aquesta problemàtica recau la concepció que la majoria d’escoles tenen de l’educació i, per sobre de tot, en els coneixements que imparteixen. Aquests es troben totalment desactualitzats respecte al context actual, és a dir, moltes escoles segueixen impartint matèries focalitzades en satisfer unes necessitats – pròpies de la societat industrial – que ja no existeixen o que han anat evolucionat. El model de masses, com l’anomenen els múltiples autors del text, va donar lloc a finals del segle XX a noves perspectives centrades en una educació on el eix central era l’alumne. En la taula següent podeu veure les diferències entre els dos sistemes:

Un aspecte molt interessant que comenta Aubert (2008) és la necessitat d’establir una comunicació fluïda entre els experts i aquells que no ho són, ja que aquests últims poden  aportar una visió molt més directa i fidedigna de la realitat social i cultural i, per tant, ser d’ajuda als experts per delimitar les necessitats educatives que es requereixen actualment en el sí d’una societat en constant canvi. 

• El model <<feed-feed>>

La retroalimentació és un dels aspectes més importants de tot el procés educatiu. Els estudiants requereixen d’un retorn de tot allò que fan i, en aquest cas, el professorat s’ha d’encarregar d’aquesta tasca i proporcionar als alumnes aquesta via de comunicació per millorar el procés d’ensenyament i, fins i tot, aspecte de caire actitudinal i de clima a l’aula. Encara aquesta concepció – estrictament personal –, moltes vegades el feedback només s’articula des d’un punt de vista centrat en la transmissió resultats o el rendiment sense cap mena de proposta de millora per part del professorat. En el context actual, ha aparegut un nou model anomenat <<feed-feed>> en el que els participants del procés comunicatiu s’alimenten comunicacionalment i informativament entre tots. Per tant, aquest últim no és un procés de reforç sinó de construcció i una connexió entre tots els alumnes/participants on tots ells tenen el mateix nivell o estatus independentment dels enunciats que puguin realitzar.

Els nous mitjans tecnològic – sobretot la pàgina web – han promogut que la situació abans esmentada sigui possible i que, per tant, tots els individus puguin ser emissors de continguts i membres actius en la construcció d’un aprenentatge cooperatiu. Abans de continuar, cal aclarir que els mitjans de comunicació no es poden considerar com una eina de <<feed-feed>> pel simple fet que el missatge que transmeten és unidireccional i tancat.

• Participació i interactivitat

Considerar la participació – en el àmbit de les noves tecnologies –  com una simple acció de compartir fotos, arxius, etc; és totalment erroni.  Aquesta requereix d’un elevat grau de connexió, compromís, col·laboració i solidaritat entre els membres d’una comunitat i, en aquest cas, Dussel (2010) específica que hi ha dos tipus de participació: aquella que es guiada per el interès o la es fonamenta en l’afectivitat i l’amistat. La societat ha d’anar enfocada a un model de interacció <<tots-tots>>, és a dir, utilitzar les TAC per millorar la qualitat de la informació i, a més, deixar enrere el rol de consumidor passiu i prendre un més actiu centrat en la creació de coneixement propi.  

Seguint en aquesta línea, la creació de nou coneixement requereix d’una interacció directa  i constant amb les noves tecnologies. El concepte d’interacció implica molts aspectes:

• Intervenció per part del usuari en el contingut.
• Transformació del espectador en actor
• Diàleg individualitzat amb els serveis connectats.
• Accions recíproques en mode dialògic amb els usuaris o en temps reals amb els aparells.

I, a més, cal dir que es troba delimitada per una sèrie de principis que són:

• La participació-intervenció: no només consisteix en realitzar respostes de caire monosíl·lab sinó interferir adequadament, intervenir en el flux d’informació i, fins i tot, modificar-lo.
• Bidireccionalitat-hibridació: qualsevol procés comunicatiu requereix d’un emissor i un receptor i, en aquest cas, requereix d’una conjunció d’aquest dos per ser adequada.
• Permutabilitat-potencialitat: les noves tecnologies es caracteritzen per no ser estètiques i per trobar-se en constant canvi. Tot això permet realitzar múltiples associacions i produir una gran varietat de significats.

Abans de realitzar les conclusions – més un petit comentari respecte les impressions que m’ha aportat aquesta lectura – comentaré un dels aspectes que més interessants m’han semblat, el del silenci virtual.  Aquest concepte és, segons Burbules y Callister, la representació de tots aquells punts de vista silenciats i, per tant, de totes aquelles persones que no compten amb cap mena de representació a la Red. Allò quelcom interessant és com les nostre vivències educatives poden ser un impacte en la manera com posteriorment ens relacionem en les xarxes i, més específicament, a l’hora de realitzar qualsevol acció de caire formatiu o educatiu. Gonçalves (2003) va realitzat un estudi que tenia com a grup diana a alumnes espanyols i brasilers entre 30-30 i, al final d’aquest estudi, va veure la situació que he comentat anteriorment centrada en les dificultats dels participants per interactuar. 

Per últim, a tall de conclusió, cal promoure una simbiosi entre els nous ecosistemes comunicatius i la cultura escolar i, a més, aprofitar tots els aspectes de la primera per afavorir la millorar de la qualitat de la nostra educació. Els dos contextos són molt diferents i, per tant,  això té conseqüències negatives en relació al intent d’unir ambdós amb l’objectiu últim abans esmentat. Actualment, la pedagogia transmissible no és una opció viable – encara estar per tot arreu i ser utilitzada encara a les nostres aules i fora d’elles – i cal, entre molts altres aspectes, centrar els nostres esforços en anar introduint la pedagogia de la interacció en la que l’aprenentatge es realitza de manera cooperativa, comunicativa  i centrada en les vivències del segle XXI.    

A tall personal, crec que aquest text m’ha confirmat molts conceptes i idees que s’han anat tractat durant la carrera i que són d’interès cabdal com a professional de l’educació en el segle de les noves tecnologies. Un dels aspecte que m’ha semblat més interessant, encara el poc aprofundiment que ha fet l’autor, ha sigut respecte el silenci virtual com un tipus de desigualtat en la que s’ha de fer incidència. 

De lo sólido a lo líquido: Las nuevas alfabetizaciones ante los cambios culturales de la Web 2.0

La referència als termes produïts per Bauman (2006) – societat líquida o sòlida –  volen donar una visió de l’actual societat i del ús de les noves tecnologies en aquesta. Per avançar cap al futur, les societats s’han d’adaptar a les noves situacions del context i vetllar constantment per les necessitats – a tots els nivells – d’aquells que les constitueixen. Referent a les noves tecnologies, el flux transformacional d’aquestes no han cessat en cap moment i, fins l’actualitat, han suposat una autèntica revolució en tots els àmbits i dimensions de la nostra vida.  D’aquests aspectes revolucionaris, el més interessant de tots té a veure amb un concepte molt estès durant aquests últims anys: la Web 2.0. A continuació explicaré els trets bàsics i els aspecte més interessants que ens ha ofert aquest mitja. 

1. Principals característiques de la Web 2.0

Abans de comentar les característiques pròpies de la Web 2.0 i la seva relació amb els 6 àmbits, cal remarcar què és la Web 2.0. Segons O’Reilly (2005) es tracta d’una plataforma de servei focalitzada en la participació activa, escalabilitat del cost-benefici, transformació constant i reorganització de dades i fonts i, més important, un software que aprofita d’intel·ligència col·lectiva en benefici de tothom. La Red – com també es coneguda la Web 2.0 – es caracteritza per 6 grans paràmetres que tenen amb múltiples aspectes i facetes de la informació (formació, distribució, comercialització, transferència,...). Aquests 6 paràmetres són:

•  Web 2.0 com a biblioteca universal: la podem considerar com un immens espai d’emmagatzematge d’informació. El gran volum d’informació actual requereix d’una sèrie de mesures que puguin evitar situacions de sobresaturació i <<intoxicació>> informativa, ja que poden provocar situacions problemàtiques al conjunt dels ciutadans respecte allò que els envolta. No ens hem de quedar només amb l’obtenció bruta de la informació, sinó que s’ha de comprendre i donar-li un sentit i significat a aquesta. Un dels objectius principals d’aquest mecanisme consisteix en promoure i fomentar l’alfabetització del individu en relació a la cultura digital.

• Web 2.0 com a connexió hipertextual: es pot entendre com un conjunt de peces de coneixements fragmentats que es troben connectats entre sí per formar quelcom més elaborat i complex. L’elaboració d’una wiki, un blog o una pàgina web es pot ser comparat a la realització d’un collage que ha de trobar-se perfectament cohesionat y tancat sobre sí mateix.

• Web 2.0 com a mercat global: entès com un espai de venda de productes i serveis de caire digital. La informació ha passat a ser un actiu important de les noves economies i del anomenat capitalisme digital. Molts aspectes de caire econòmic es porten a terme a tracés d’aquesta xarxa i, per tant, es requereix que la gent encarregada de portar a terme aquests aspectes tingui un determinat nivell de competències instrumentals en aspectes de gestió de la informació.

• Web 2.0 com a xarxes social: considerat com un espai d’interacció humana i de participació activa amb la resta de la comunitat. Facebook, Twitter, Flirck, etc; són alguns exemples de com la Web 2.0 pot ser utilitzada com una plataforma d’intercanvi d’informació de manera fàcil i directa. No només es poden utilitzar per fins d’oci, ja que aquestes també poden tenir utilitats professionals o, fins i tot, formatives i d’aprenentatge centrades.

• Web 2.0 com a espai de comunicació multimèdia i audiovisual: pot constituir un escenari de d’expressió personal a través de les arts audiovisuals. El món audiovisual ha crescut exponencialment i ha donat lloc a la difusió generalitzada de tota mena de continguts (fotos, vídeos, presentacions,...) que han fet necessari pot a terme un procés d’alfabetització de la població per entre el rol que poden tenir tant com a consumidors d’aquesta informació com de creadors de la mateixa.

• Web 2.0 com a entorns virtuals interactius: es pot tractar com un ecosistema artificial controlat per promoure els coneixements i experiències de les persones. El intent de promoure entorns virtuals – conglomerat de situacions de caire empíric amb aspecte de caire virtual – no són aspectes actuals i, en aquest cas, han donat lloc a moltes plataformes com Secondlife, Torque, etc. En aquestes plataformes no només podem crear avatar sinó que podem autorealitzar-nos de múltiples maneres i ens permeten millora la nostra competència digital.

2. Model teòric d'alfabetització digital

La comunicació a través de les noves tecnologies és molt diferent a la utilitzada mitjançant l’escriptura y lectura de materials en paper. L’alfabetització ha sigut una temàtica molt analitzada per molts autors – de tots els àmbits, no només del educatiu – i que han promogut la gran quantitat de literatura específica respecte aquesta temàtica. Actualment, cada vegada més s’està centrant els esforços en estudiar aspectes relacionats amb <<l’alfabetització digital>>  com específica Gutiérrez i que no consisteix en la simple utilització i saber fer del hardware i el software sinó la capacitat de comprendre i interpretar els nous codis i formes comunicatives de la cultura digital. 

Per tant, l’alfabetització digital ens ha de permetre tenir un domini instrumental dels mitjans digitals i adquirir algunes competències necessàries per utilitzar correctament aquests. En la imatge següent podem veure un línea de com podem elaborar un model d’alfabetització:

Un altres aspecte que s'ha de tenir molt en compte, a part de les dimensions o àmbits abans esmentats, són  les competències d'aprenentatge implicades en el procés d'alfabetització. En aquest cas, podem identificar 5 àmbits competencials:

•   Instrumental: relatiu al domini tècnic de cada tecnologia i dels seus procediments lògics d’ús. Aquestes habilitats i coneixements pràctics han de permetre a l’usuari poder utilitzar adequadament tant el hardware com el software.
•     Cognitiu: relativa a l’adquisició de coneixements y habilitats cognitives específiques que permeten buscar, seleccionar, analitzar, etc; una gran quantitat d’informació a la que es pot accedir a través de les noves tecnologies així com comunicar-se amb altres persones a través dels recursos digitals.
•      Sociocomunicacional: desenvolupament d’un conjunt d’habilitats relacionades amb la creació de textos de naturalesa diversa, difondre’ls a través de diversos llenguatges i poder establir comunicacions fluïdes amb altres subjectes a través de les noves tecnologies.  A més, cal desenvolupar unes normes de comportament que impliquin una actitud social positiva.
•     Axiològic:  relatiu a la presa de consciència de que les noves tecnologies de la informació y comunicació (TIC) no son asèptiques ni neutrals des del punt de vista social, sinó que incideixen significativament en el entorn cultural i polític de la nostra societat.
•     Emocional: conjunt d’afectes, sentiments y pulsions emocionals provocades per l’experiència en entorns digitals.

3. Dret a l'alfabetització i condició necessària per al correcte desenvolupament social i democràtic.

A tall de síntesis, la alfabetització ha d’ajudar a les persones a construir-se la seva pròpia identitat digital com a ciutadans autònoms, cultes i democràtics. Aquest ha de ser considerat com un dels principals reptes – conjuntament amb la igualtat d’accés a la cultura –  a assolir a través de les polítiques instaurades per  les institucions educatives. Encara això, cal dir que aquest procés d’alfabetització no només es dóna en àmbits d’educació formal i, per tant, altres contextos també poden ser d’ajuda per motivar la millora de l’alfabetització digital dels individus. Cal dir que hi ha molts aspectes que s’interrelacionen i fan que la Web 2.0 sigui un tema molt més complex que el simple maneig del software o hardware i transcendeix a aspectes més de caire intel·lectual, social i ètic.