Pedagogía de la Interactividad

La transmissió d’informació és el principal model utilitzat en els cursos presencials o virtuals actualment. L’aparició dels espais virtuals pot fer pensar en una millora d’aquesta situació però es tot el contrari, ja que aquest espais s’han caracteritzat per mantenir-se estàtics i enfocats a la simple distribució de dades  i res més. Molts experts en l’àmbit de l’educació han qüestionat la memorització com a únic mètode d’aprenentatge però cap a proposat un sistema per millorar aquesta situació. L’aparició de noves necessitats educatives – no només tecnològiques ni del ciberespai –  han provocat la necessitat d’establir un canvi en el paradigma educatiu actual i anar cap a un sistema centrat en la participació activa del alumnat en la co-creació d’espais on siguin ells mateixos qui puguin gestionar, conjuntament amb el professor, el seu propi procés d’ensenyament-aprenentatge. 

El text fa especial èmfasi en 3 aspectes claus:

•  La pedagogia de la transmissió

Les crítiques ha aquests  mètode no són poques i, la gran majoria, es troben focalitzades en la unidireccionalitat de la transmissió de la informació. Aquesta incapacitat del emissor per atorgar feedback és un dels aspecte que s’ha de millor d’aquest mètode i ha d’impulsar l’aparició de noves metodologies centrades en la l’autogestió dels coneixements i en una millora comunicativa centrada en la bidireccionalitat. Tota aquesta problemàtica recau la concepció que la majoria d’escoles tenen de l’educació i, per sobre de tot, en els coneixements que imparteixen. Aquests es troben totalment desactualitzats respecte al context actual, és a dir, moltes escoles segueixen impartint matèries focalitzades en satisfer unes necessitats – pròpies de la societat industrial – que ja no existeixen o que han anat evolucionat. El model de masses, com l’anomenen els múltiples autors del text, va donar lloc a finals del segle XX a noves perspectives centrades en una educació on el eix central era l’alumne. En la taula següent podeu veure les diferències entre els dos sistemes:

Un aspecte molt interessant que comenta Aubert (2008) és la necessitat d’establir una comunicació fluïda entre els experts i aquells que no ho són, ja que aquests últims poden  aportar una visió molt més directa i fidedigna de la realitat social i cultural i, per tant, ser d’ajuda als experts per delimitar les necessitats educatives que es requereixen actualment en el sí d’una societat en constant canvi. 

• El model <<feed-feed>>

La retroalimentació és un dels aspectes més importants de tot el procés educatiu. Els estudiants requereixen d’un retorn de tot allò que fan i, en aquest cas, el professorat s’ha d’encarregar d’aquesta tasca i proporcionar als alumnes aquesta via de comunicació per millorar el procés d’ensenyament i, fins i tot, aspecte de caire actitudinal i de clima a l’aula. Encara aquesta concepció – estrictament personal –, moltes vegades el feedback només s’articula des d’un punt de vista centrat en la transmissió resultats o el rendiment sense cap mena de proposta de millora per part del professorat. En el context actual, ha aparegut un nou model anomenat <<feed-feed>> en el que els participants del procés comunicatiu s’alimenten comunicacionalment i informativament entre tots. Per tant, aquest últim no és un procés de reforç sinó de construcció i una connexió entre tots els alumnes/participants on tots ells tenen el mateix nivell o estatus independentment dels enunciats que puguin realitzar.

Els nous mitjans tecnològic – sobretot la pàgina web – han promogut que la situació abans esmentada sigui possible i que, per tant, tots els individus puguin ser emissors de continguts i membres actius en la construcció d’un aprenentatge cooperatiu. Abans de continuar, cal aclarir que els mitjans de comunicació no es poden considerar com una eina de <<feed-feed>> pel simple fet que el missatge que transmeten és unidireccional i tancat.

• Participació i interactivitat

Considerar la participació – en el àmbit de les noves tecnologies –  com una simple acció de compartir fotos, arxius, etc; és totalment erroni.  Aquesta requereix d’un elevat grau de connexió, compromís, col·laboració i solidaritat entre els membres d’una comunitat i, en aquest cas, Dussel (2010) específica que hi ha dos tipus de participació: aquella que es guiada per el interès o la es fonamenta en l’afectivitat i l’amistat. La societat ha d’anar enfocada a un model de interacció <<tots-tots>>, és a dir, utilitzar les TAC per millorar la qualitat de la informació i, a més, deixar enrere el rol de consumidor passiu i prendre un més actiu centrat en la creació de coneixement propi.  

Seguint en aquesta línea, la creació de nou coneixement requereix d’una interacció directa  i constant amb les noves tecnologies. El concepte d’interacció implica molts aspectes:

• Intervenció per part del usuari en el contingut.
• Transformació del espectador en actor
• Diàleg individualitzat amb els serveis connectats.
• Accions recíproques en mode dialògic amb els usuaris o en temps reals amb els aparells.

I, a més, cal dir que es troba delimitada per una sèrie de principis que són:

• La participació-intervenció: no només consisteix en realitzar respostes de caire monosíl·lab sinó interferir adequadament, intervenir en el flux d’informació i, fins i tot, modificar-lo.
• Bidireccionalitat-hibridació: qualsevol procés comunicatiu requereix d’un emissor i un receptor i, en aquest cas, requereix d’una conjunció d’aquest dos per ser adequada.
• Permutabilitat-potencialitat: les noves tecnologies es caracteritzen per no ser estètiques i per trobar-se en constant canvi. Tot això permet realitzar múltiples associacions i produir una gran varietat de significats.

Abans de realitzar les conclusions – més un petit comentari respecte les impressions que m’ha aportat aquesta lectura – comentaré un dels aspectes que més interessants m’han semblat, el del silenci virtual.  Aquest concepte és, segons Burbules y Callister, la representació de tots aquells punts de vista silenciats i, per tant, de totes aquelles persones que no compten amb cap mena de representació a la Red. Allò quelcom interessant és com les nostre vivències educatives poden ser un impacte en la manera com posteriorment ens relacionem en les xarxes i, més específicament, a l’hora de realitzar qualsevol acció de caire formatiu o educatiu. Gonçalves (2003) va realitzat un estudi que tenia com a grup diana a alumnes espanyols i brasilers entre 30-30 i, al final d’aquest estudi, va veure la situació que he comentat anteriorment centrada en les dificultats dels participants per interactuar. 

Per últim, a tall de conclusió, cal promoure una simbiosi entre els nous ecosistemes comunicatius i la cultura escolar i, a més, aprofitar tots els aspectes de la primera per afavorir la millorar de la qualitat de la nostra educació. Els dos contextos són molt diferents i, per tant,  això té conseqüències negatives en relació al intent d’unir ambdós amb l’objectiu últim abans esmentat. Actualment, la pedagogia transmissible no és una opció viable – encara estar per tot arreu i ser utilitzada encara a les nostres aules i fora d’elles – i cal, entre molts altres aspectes, centrar els nostres esforços en anar introduint la pedagogia de la interacció en la que l’aprenentatge es realitza de manera cooperativa, comunicativa  i centrada en les vivències del segle XXI.    

A tall personal, crec que aquest text m’ha confirmat molts conceptes i idees que s’han anat tractat durant la carrera i que són d’interès cabdal com a professional de l’educació en el segle de les noves tecnologies. Un dels aspecte que m’ha semblat més interessant, encara el poc aprofundiment que ha fet l’autor, ha sigut respecte el silenci virtual com un tipus de desigualtat en la que s’ha de fer incidència.