De TIC a TAC; el difícil tránsito de una vocal

Abans d’entrar a reflexionar quins factors diferencien les TIC de les TAC i, molt més important, quina evolució o factors han originat el transcurs de la primera a la segona – sobretot en l’àmbit de l’educació tant formal com no formal –, cal realitzar un petit extracte d’aspectes rellevants respecte aquest tema.

Encara no voler entrar massa en detalls en termes de legislació educativa, vull remarcar les directrius esmentades en el article 168 del decret educatiu com un punt inicial al meu discurs:

•  Garantir la prestació de serveis educatius en les millors condicions.
•  Potenciar la innovació produïda per el propi sistema (no només a nivell de continguts).
•  Potenciar les tecnologies de la informació i la comunicació tant en el procés educatiu, com en la millora de la presa de decisions, gestió interna i de responsabilitat del propi Departament d’Educació.

Aquetes 3 directrius educatives són, a la vegada, els eixos que promouen un educació de qualitat. El fet de que les TIC siguin un dels 3 eixos vertebradors d’una educació de qualitat ens indica la importància cabdal que tenen actualment i la necessitat de tenir un coneixement molt més extens de les seves possibles implicacions, així com el seus possibles usos en els diversos àmbits – educatius, laborals, d’oci, etc –.

Dimensionat del problema

En el context actual, on les tecnologies digitals són part consubstancials de la vida quotidiana de quasi tots els individus del primer món, el problema radica en un clar abisme generacional entre els coneixements dels joves i les dels professors/es. Els joves – com a integrats de la era digital i precursors de la mateixa –  disposen d’una habilitat natural per adaptar-se, sense cap dificultat aparent, a les noves tecnologies (ordinadors, tablets, etc ) de la informació i la comunicació. Però, a l’altra banda, trobem que la gran majoria de professionals de l’educació – amb una edat superior als 40 anys segons estadístiques de la OCDE – no disposen de la competència digital necessària per establir-se al mateix nivell que els seus alumnes i, molt menys, ser capaços d’ensenyar a aquets com utilitzar les eines digitals com un recurs educatiu i interactiu. Per tant, els docents han de ser capaços de assolir un determinat nivell de competència digital que li pugui permetre, en la mesura del possible, ajudar als alumnes a aprendre una sèrie de coneixements, habilitats i actituds/valors respecte l’ús d’aquests mitjans.  

Resistències

La principal problemàtica o resistència que es trobaran el professorat en relació a les noves tecnologies – i molt relacionat amb l’idea de Bauman (2006:9) de societat moderna líquida – consisteix en la rapidesa en que aquestes es tornen obsolets i, per tant, la incapacitat dels agents per arribar conèixer adequadament aquestes abans de desapareguin o siguin reemplaçades per altres més noves i/o modernes. Aquesta situació provoca que el professorat, tant el que acaba de sortir de la formació inicial com el que es troba en actiu , hagi de tenir una mentalitat oberta – a vegades en contradicció a la por d’aquests pel fet de no tenir completament sota control la eina i les possible conseqüències problemàtiques que pot originar aquesta situació a l’aula –  respecte el fet d’aprendre de manera coetània als seus alumnes, és a dir, aprendre a utilitzar una determinada eina a la mateixa vegada que el seus propis alumnes. Això respon a mètodes d’aprenentatge col·laboratiu o, com s’indica en el text, a través de projectes. Tot i això, el sistema educatiu actual segueix imposant la idea de qui ensenya ha de saber molt més que el que aprèn i, com a conseqüència, estem inculcant als joves de que només aprenguin el que saben els professors i no pas que vagin més enllà.

Evidències de la investigació

La investigació realitzada per l’autora d’aquest mateix article dóna resposta a molts dels interrogants abans esmentats o, al menys, intentar donar una mica de llum als interrogants que molts s’han plantejat respecte la professió docent i com els canvis – en tots els nivells – poden afectar a la tasca i la vida dels professionals. Molts d’aquests professionals expressen la dificultat de canviar de mentalitat o perspectiva respecte l’ús d’aquests mitjans en la seva pràctica docent i, a més, en les moltes dificultats a nivell d’autoconcepte pel que fa l’ús d’aquests al context aula (no entrem en esmentar la dificultat de convertir les TIC en TAC). Encara hi ha moltes dificultats i problemàtiques pel que fa l’ús de les TIC/TAC en els centres educatius i, en aquest cas, un dels principals consisteix en l’estancament dels rols d’E-A, és a dir, el professorat té el rol d’ensenyant però se li retira la possibilitat d’aprendre quelcom en el context de l’aula i l’alumne té, al contrari que el professorat, el rol d’aprenent però se li nega qualsevol potencial d’ensenyant. Sense entrar en tecnicismes, el fet principals consisteix en que qualsevol procés d’E-A requereix d’una comunicació bidireccional entre ambdós agents i, per tant, en aquest procés d’intercanvi d’informació – a nivell personal – crec que es dóna aquest intercanvi de rols.

Cal dir que el text atorga especial èmfasi al fet de que el professorat es mantingui actualitzat – a nivell de coneixements – en tot moment i, més important, que es tingui molt en compte que l’ús que es fa d’aquests mitjans depèn, integra i absolutament, del professional i, per tant, que el seu èxit o fracàs a les aules depèn de si són utilitzades manera correcta i promovent tota la seva potencialitat.

Un altre aspecte, que considero remarcable i que estic experimentat en primera persona, és la manca o, millor dit, la inexistència de estudis longitudinals que ens permetin explorar els complexos processos i resultats de la integració de les TIC a l’àmbit educatiu. A més, el problema radica en una incongruència de resultats entre articles o projectes així com la incapacitat de donar un valor a les millores obtingudes per aquests mitjans però, en general, tots apunten que l’ús de les TIC permet genera una millora el treball amb els altres, augment de la predisposició a continuar aprenent, etc.

Conclusions

Després de tot el comentat, puc conclouré que és molt difícil passar de TIC a TAC sense tenir en compte una sèrie d’aspectes que passen, majoritàriament, per delimitar el context educatiu així com les finalitats del mateix i del agents que l’integren. Tot i considerar, en termes generals, que l’ús d’aquests mitjans milloren una sèrie de factors en el procés d’E-A – capacitat de treballar de manera col·laborativa, major interès i motivació, etc – encara no hi ha un consens respecte el valor educatiu d’aquests i, per tant, molts docents encara segueixen sense utilitzar-los o, fins i tot, refutant-los. Per tant, i per acabar aquesta reflexió, considero essencial que els professionals de l’educació siguin agents de canvi i innovació i, tenint en compte això, siguin capaços de veure en les TIC – com el conjunt d’eines, programes, aplicacions, etc – un conjunt d’oportunitat per millorar la seva tasca docent i proporcionar, amb tota certesa, una educació de qualitat als alumnes que, en aquest cas, ha de ser el fi últim de l’educació i la principal fita del que ens trobem en el món educatiu. 

E-learning: docència en línea

En l'última sessió - abans de les vacances de Nadal - hem comptat amb l'intervenció de la Dra. Teresa Romeu, professora d'estudis d'Informàtica a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que ha realitzat una sessió formativa en relació a com els professionals de la UOC realitzen els cursos de formació a distància.

El primer aspecte que s'ha tractat és la importància d'entendre la docència en línea com un procés col·laboratiu, és a dir, aquestes han de respondre a una sèrie de necessitats de caràcter acadèmic tot potenciant, en la mesura que les tecnologies existents ho puguin permetre, la socialització i construcció del coneixements entre els integrats dels cursos. Així, partim de diverses possibilitats per dur-ho a terme com seria el cas del Blended Learning (modalitat d'ensenyament mixt) o el Distributed Learning (pot ser totalment e-learning o només una part).

El fet d'escollir un o altre model respòn a les demandes específiques dels usuaris del curs i, per tant, cadascuna comptarà amb una sèrie d'avantatges propis com: facilitar l'accés al alumnat, flexibilitat horària, gestionar les hores d'estudi, etc. Per tant, això ens ha de portar a plantejar quins aspectes de les noves tecnologies són més apropiats per assolir les nostres finalitats i, més específicament, quins poden resultar més profitosos per a l'alumnat i per fomentar l'anomenada docència en xarxa. Els elements esmentats han sigut tractats al llarg de la carrera i suposen un conjunt de reptes que, en matèria de e-learning i/o aprenentatge online, el nou docent i pedagog ha de conèixer:

• La formació en línea s'ha de desenvolupar de manera explícita, planificada i sistemàtica: no consisteix en realitzar una formació perquè sí, sinó realitzar amb un propòsit i amb un plantejament i treball prèvi i perfectament dissenyat i implementat. 
• Evolució de models tecnològics o centrats en el professorat com agent principal del procés d'E-A a un model molt més centrat en l'alumne com agent actiu i principal en el seu procés d'E-A.
• Constant re-definició de rols: cada vegada més - i amb la constant aparició de noves tecnologies i canvis en l'àmbit professionals - els rols professionals no es mantenen estables i, per tant, els docents i pedagogs s'han d'anar adaptant a les noves necessitats i actualitzar-se constantment. Això suposa adquirir noves funcions i incidir en nous departament. 
• Necessitat de reorganitzar i reestructurar processos administratius així com de disseny i processos educatius: els mitjans d'ensenyament s'han d'anar reestructurant a mesura que les necessitats dels individus canvien i, en el cas de la docència en línea, el processos de reestructuració tant a nivell de disseny - de materials, recursos, etc - com d'implementació i avaluació es encara més necessari. 
• Tenir el màxim coneixement de les tecnologies disponibles i quines són més apropiades a l'hora de realitzar la tasca docent: el docent/pedagog no pot estar sempre al corrent de totes les aplicacions i tecnologies que van sortint però si que pot comptar amb una sèrie d''eines que pot anar actualitzant i les pot anar adaptant segons les seves necessitats i las dels seus alumnes. 

UOC: 

La Universitat Oberta de Catalunya (UOC) és una institució educativa creada l'any 1995 i que realitza la tasca docent completament en línea. El seu campus virtual compta amb més de 8.400 aules virtuals amb una cabuda de 60.000 estudiant. El seu plantejament de treball es troba sustenta per dos eixos principals: el primer consisteix en promoure que l'estudiant sigui part essencial i activa del seu propi procés d'ensenyament i aprenentatge i, per tant, que sigui ell mateix part activa de la elaboració del plantejament de treball impulsat per l'institució (a través de consulta activa, qüestionaris, etc) i, en aquest cas, el segon consisteix promoure aprenentatges per competències (EEES) que es defineix, concretament, en una: ús i aplicació de les TIC en el àmbit acadèmic i professional.

Aquests dos aspectes requereixen del Treball Col·laboratiu en Xarxa per funcionar correctament. En aquest cas, aquest es desglosa en diversos factors a tenir en compte:

• Espais virtuals compartits.
• Gestió de l'equip.
• Actituds
• Feedback o reflexió
• Interacció, participació i comunicació
• Naturalesa de la actitivitat proposada
• Interpretacions comportidesç

La UOC també compta amb un centre de recerca, innovació i formació respecte el e-learning. En concret, el seus àmbits de recerca són:: polítiques, organització i gestió del e-learning; processos d'ensenyament-aprenentatge en e-learning, tecnologies per a l'aprenentatge.

Tornant al tema de la docència en línea, la institució realitza des de l'inici una assignatura - Multimèdia i Comunicació - molt enfocada en aprendre a utilitzar les eines ofimàtiques tant en contextos de caire educatiu com laboral. Aquesta assignatura - ubicada en el segon semestre de tots els graus de la UOC- té com a aspectes essencials:

• Recursos d'aprenentatge en diferents formats i en obert
• Metodologia: projecte digital en equip
• Utilització d'eines col·laboratives
• Model d'avaluació: Avaluació Continua.

Incidència en la tasca del docent/formador

Qualsevol procés de docència on-line cal comptar amb 3 fases (abans d'iniciar el curs, durant el curs i després). En la primera s'elaborà el disseny del curs i, per tant, cal implicar a tots els docents i formadors en el seu disseny així el seu seguiment constant - independentment del rol o perfil professional -. I, al finalitzar, cal fer una avaluació conjunta de com ha anat els diferents cursos.

a) Planificació i organització prèvia de l'assignatura

• Procés de co-creació entre PRA i el consultor. Això requereix d'un treball en equip molt important, sense aquest no podem consider quelcom obtingut com una co-creació.
• Disseny de la guia d'aprenentatge: com a eina de planificació
• Disseny de l'aula i selecció d'eines i recursos en obert (multiplataformes: tant internes com per internet).

b) Desenvolupament de l'acció docent en línea

• Gestiona i orienta el procés d'E-A.
• Dinamitza i guia en el procés d'E-A.
• Motiva i anima les interaccions a la xarxa.
• Avalua el procés d'aprenentatge.

Co-educar la mirada contra los estereotipos de género en TV

En ple segle XXI, els mitjans audiovisuals es troben completament normalitzats i, perquè no dir, globalitzats. Tothom disposa de mitjans de difusió massiva d’informació i, per tant, es usuari – majorment passiva – d’aquesta gran xarxa d’informació. La interacció dels usuaris amb aquests mitjans és totalment passiva i unidireccional, és a dir, les persones – adults, nens i nenes, joves, ancians – reben informació però aquests, a la vegada, no envien informació ni cap missatge de tornada. Aquest suposa un dels gran problemes dels mitjans de comunicació – sobretot la televisió –, ja que molts individus construeixen la seva identitat a través dels diversos estímuls que reben del seu entorn més immediat i, per tant, la televisió – com a element present en moltes llars i en el context global de la societat – suposa un element a tenir en compte i que, fins i tot, ha de ser analitzat i estudiat en profunditat. 

En aquest text en particular, podem trobar dues grans finalitats:

1. Explicar la influència i el impacte dels aspectes de gènere – estereotips o situacions de discriminació – en la televisió.

2. Educar i co-educar els individus en relació als aspectes audiovisuals.

Per tant, primer començaré amb una petita explicació respecte Què és un “estereotip de gènere” per continuar amb com aquest pot aparèixer en els mitjans de comunicació i, a més, quines són les possibles solucions o propostes educatives que s’haurien d’instaurar per evitar casos de discriminació o estigmatització per causes de gènere.

El estereotip es defineix com un conjunt d’idees respecte els gèneres que afavoreix el establiment de rols fortament arrelats en la societat. Aquestes idees donen lloc a realitzar una diferenciació entre ambdós gèneres i, en particular, atorgant-li a cadascun una sèrie de característiques així com una identitat en funció del seu paper social o, millor dit, el que se suposa que ha de complir. D’aquesta manera, al llarg del temps – i fins i tot actualment – es sol adjudicar a la dona el rol de mare, cuidadora i de treballadora domèstica així com els trets que haurien de disposar per realitzar aquestes tasques: tendresa, amabilitat, emotivitat, sentimentalisme, instint maternal, etc. En canvi, quelcom masculí s’associa al àmbit públic i del treball, aspectes molt associats amb les característiques pròpies d’un sistema patriarcal com: competitivitat, acció, risc, iniciativa, etc. A continuació, i relacionat amb aquest tema, faré una breu explicació dels estereotips de gènere en les series de televisió enfocant la mirada en dos contextos clau: el familiar i el laboral.

Les series analitzades – Aída, Mis adorables vecinos, Los hombres de Paco, El comisario, Los Serrano, Los Simpson, etc –  es troben ambientades en el present i, a més, intenten representar la vida quotidiana – en major o menor mesura – mostrant a personatges en el seu microcosmos particular on es succeeixen una sèrie de situacions i interaccions que poden ajudar al espectador a identificar-se millor amb aquestes i amb els personatges que les duen a terme.

L’aparició de personatges femenins i masculins manté un cert equilibri en totes les series però, en algunes series – Los hombres de Paco, Aída, El comisario –, el rol protagonista l’agafa un d’ambdós gèneres, encara que majoritàriament sol haver un protagonisme col·lectiu. Tot i això, la distinció de gènere sol venir donat per un recurs molt utilitzat en moltes sèries <<la guerra de sexes>> que s’articula a través de trames de separació home/dona i que genera en situacions on els estereotips –tant masculins com femenins – son clarament visibles. Un altre aspecte, clarament visible en aquestes series, té a veure amb el desenvolupament professional dels personatges femenins i masculins i, més concretament, com el gènere influeix en aquest.

En quasi totes les sèries, els personatges femenins es desenvolupen tant socialment com a nivell laboral però el seus càrrecs, en contraposició al dels homes, són de menys responsabilitat o, fins i tot, responen a estereotips – la dona com a mare, cuidadora, mestressa de casa,etc; i home com a patriarca, treballador, etc – clarament delimitats anteriorment. Per tant, les series solen presentar un discurs que comporta a reforçar certs tipus d’estereotips socials i sexual que, en aquest últim cas, es presenten com una forma legitimadora de diferencia sexual. En la ficció, aquestes situacions es representen atorgant a ambdós personatges característiques dicotòmiques – pròpies d’un gènere i no de l’altre – i simplificant la diversitat. En el moment en que un dels dos gèneres presenta actituds fora d’aquests patrons se’ls sol presentar com una persona irracional, diferent, etc; el que comporta una clara discriminació i, fins i tot, estigmatització d’aquests.

En referència al àmbit laboral específicament, cada vegada podem veure com hi ha una normalització de la incorporació de la dona en el món laboral però no pas una major implicació del home en las tasques domèstiques. A més, en series com “Los Serrano” hi ha una clara distinció de feines “masculines” (taverner, mecànic, etc) i  “femenines” (mestres) així com la importància que tenen en el desenvolupament del seu exercici professionals. En moltes d’aquestes series, el personatges femenins – encara trobar-se en el lloc de treball i tenir càrrecs de responsabilitat – són rellevants per fer avançar trames de caire sentimental o amorós i, en pocs casos, la seva activitat laboral és crucial o rellevant.

A continuació, parlaré dels estereotips de gènere – en les series – dintre del nucli familiar. Encara la desestructuració i diversitat de nuclis familiar (monoparentals, nuclis tradicionals, heterogenis,etc) encara se segueixen imposant estereotips de gènere. Altres aspectes exposats – sense entrar en argumentar les series – és la camaraderia entre homes i la dificultats d’aquests per comunicar-se amb l’altre sexe. Tot i això, la camaraderia masculina té uns límits i aquest és la por a la homosexualitat i, per tant, la expressió d’actituds femenines per part dels homes. Aquesta situació provoca que s’estableixin discursos de caire homòfobs, on els personatges s’apropen a actituds femenines que els hi fan perdre la seva masculinitat.

 Per finalitzar, crec que fa falta molt educació audiovisual per evitar que les noves generacions no caiguin en paranys com els que he comentat i que es troben molt ben definits en el text. Cal evitar que els més joves – a través del visionat d’aquestes series – siguin transmissor de estereotips i prejudicis envers la dona, els homosexuals o qualsevol altre persona que no estigui dintre dels patrons socialment acceptats. Cal fomentar valors socials i audiovisual i fer de la televisió un espai de coneixement plural evitant caure en totes aquestes situacions que no provoquen res de bo. 

Anàlisi d'una eina multimèdia: Scratch.

En aquesta entrada realitzaré un anàlisi d’un programa multimèdia utilitzat durant la sessió magistral del dia 29/11/2013. A continuació he realitzar una petita fitxa tècnica amb alguns aspectes bàsics del programa així com els aspectes que el delimiten. 

Crec essencial – després d’haver realitzar aquesta fitxa amb els aspectes més essencial i bàsics –  començar a tractar els aspectes més de caire pedagògic i educatiu. Aquesta eina pot tenir múltiples usos a nivell educatiu però, principalment, solen anar enfocats a la construcció de coneixement – acadèmics, socials, personals, etc –, millorar la motivació dels alumnes, fomentar el treball en equip, incentivar que l’alumne prengui un rol més actiu en el seu procés d’ensenyament, etc.

En aquest cas, el programa no ofereix activitats predeterminades sinó que ha de ser el propi educador o alumne qui crea les seves pròpies activitats segons els objectius que s’hagi plantejat. Per tant, la tipologia d’ensenyament que s’apropa més a aquesta concepció és, sense cap mena de dubte, la d’indagació-investigació ja que tant l’alumne com el professor van aprenent a mesura que van experimentant – per tant a través de l’experiència – i aprofundint en l’eina. En canvi, la tipologia d’aprenentatge pot variar segons quins dels agents ha motivat l’ús d’aquesta, és a dir, aquesta pot ser utilitzada per els alumnes amb la finalitat d’aprendre com fer còmics o historietes divertides – un aprenentatge autònom clarament – o promoguda per el professorat cap als alumnes per a què puguin aprendre aspectes integrats en el currículum – aprenentatge guiat amb una clara intenció transmissible –.

Donat que no hi ha activitats preestablertes, el ús d’aquesta eina es troba marcada per una gran flexibilitat i versatilitat que el alumne o professor pot aprofitar per, en la mesura del possible, fer seva aquesta i utilitzar-la de la millora manera possible per, al final, assolir els objectius i metes que s’ha marcat. 

Per mostrar els principals aspectes de la navegació per aquesta eina, aquí teniu un vídeo tutorial on s’expliquen els aspectes bàsics per utilitzar el programa.

-       

Altres característiques del programa són:

•   Entorn col·laboratiu d’aprenentatge mitjançant el qual es pot compartir projectes, scripts i personatges en la web.
•  Mètode de treball senzill caracteritzat per la unió de blocs, els qual cadascun d’ells realitza un tasca concreta (moviment, sons, control, etc).
• El programa es pot ser utilitzat directament a la web o descarregat a l’ordinador.

Els avantatges del programa – que el diferencien d’altres semblants – són:

• Programa gratuït de software lliure.
• Perfecte per ensenyar i aprendre a programar
• Disponible per diversos sistemes operatius: Windows, Mac i Linux.
• Permet compartir els projectes a través d’Internet i, fins i tot, poder descarregar-ho al ordinador.
• Disponible en múltiples llengües.
• Llenguatge informàtic i de programació molt simple i fàcil d’utilitzar.

En canvi, els problemes que presenta són:

• S’executa a través d’un plugin Java, que generalment no es troba instal·lat en la majoria de navegadors.
• Algunes de les seves funcions no responen amb la rapidesa necessària.
• En exercicis amb una gran quantitat d’escenaris i música el arxiu resultats és molt  gran (a nivell de megas).

Per finalitzar aquesta, considero essencial realitzar una síntesi valorativa respecte l'eina així com dels aspectes més destacats de la mateixa. El primer consisteix en la gran versatilitat que ofereix l'eina per treballar aspectes tant del currículum o, fins i tot, quelcom fora d'aquest. És una eina dinàmica i entretinguda que permet als docents introduir als més petits - i no tant petits - en el món de les noves tecnologies i alhora promoure aprenentatges significatius per aquests. El segon aspecte consisteix en la facilitat d'ús d'aquest mitja que el fa una eina molt adequada per utilitzar-la tant per aspectes purament d'oci com per realitzar, per exemple, una dinàmica d'aula respecte les parts d'un compte. Encara això, i com a tercer i últim punt, cal esmentar que també té punts negatius referent als aspectes més tècnics d'ús i, principalment, relacionats amb els problemes esmentats anteriorment que produeixen que moltes vegades el treball realitzat pugui no ser l'òptim o l'esperat.

Les potencialitats de les taules a l'àmbit de l'educació

El darrer divendres, Pere Marquès - ex professor de l'Universitat Autònoma de Barcelona - va realitzar una sessió enfocada a especificar les principals raons per emprar les TIC en el àmbit educatiu.

   Durant el seu discurs, el professor Marquès ha esmentat una sèrie d’aspectes relacionats amb les TIC que considero adequat esmentar:

•        La competència digital: consisteix en la utilització de les TIC per a que els alumnes adquireixin una sèrie de competències i, a més, això els ajuda a adaptar-se millor als nous canvis del context educatiu i laboral que es troba enfocat a la utilització de  les noves tecnologies per: cercar informació útil per la tasca, navegar per Internet correctament, etc. L’ús adequat d’internet requereix d’un cert temps i pràctica per adaptar-se al gran volum d’informació que podem obtenir o facilitar i, a més, ser lo suficientment conseqüent i reflexiu amb els objectiu o finalitats que li vull atribuir a aquest mitja. Això, a la llarga, ens pot facilitar molt els seu ús. En aquesta via, el professor Pere Marquès  explicita la necessitat de crear una nova assignatura: Ciències del Ciberespai o, al menys, un mòdul integrat en les carreres d’Educació.
•   Actualització curricular a través de la integració de les TIC en les assignatures: la aparició de les noves tecnologies – i la integració de les TIC com una competència bàsica integrada en el currículum de formació formal obligatòria – van suposar una renovació i modificació del currículum i dels plantejaments i programes utilitzats per els docents per adaptar aquests als mitjans i plataformes a utilitzar.
•   Responsabilitat docent: el professorat ha de ser conscient de la dificultat d’utilitzar aquests aparells i mitjans i, per tant, ha de reconèixer els seus límits i demanar ajuda en cas de no comptar amb la competència necessària per dur a terme accions educatives amb aquests. A més, la utilització d’aquests mitjans ha d’anar molt més enllà de la simple utilització del mateix i, per sobre de tot, ser capaços de discernir – segons el context i els destinataris – quin tipus de aparell o mitja pot ser més útil i eficaç.
•     I-person: el professor Marquès introdueix aquest concepte referit a tot aquell conjunt de persones que sempre porten un aparell electrònic a sobre i, a més, el fan servir per un gran conjunt de tasques – no només a nivell educatiu, sinó també d’oci, cultura, etc – . Aquests aparells han suposat una millora i una oportunitat per accedir més fàcilment a la informació d’arreu del món gràcies a Internet i a la informació que té integrada. 

     Posteriorment, se'ns van plantejar com objectiu de la sessió reflexionar respecte les 3 preguntes següents: 

  1. Per què considerem que es imprenscindible integrar les TIC a l'educació? Especificar les 3 grans raons.

En la societat actual, les noves tecnologies consisteixen un factor essencial en qualsevol àmbit de la vida (social, personal, laboral, etc). Al llarg de tota la carrera s'ha promogut la reflexió sobre l'ús de les TIC a les aules i, a més, els possibles avantatges i inconvenients que pot suposar la utilització d'aquestes en les dinàmiques de l'aula. Abans de centrar l'atenció en els avantatges i inconvenients de promoure l'ús d'aquests mitjans a l'aula – específicament les tabletes digital – cal considerar els aspectes que fan totalment imprescindible l'ús de les TIC. Aquestes raons són:

•  Aprenentatge continu centrat en la creació de aprenentatges de manera cooperativa: un dels aspectes més importants de les TIC a l’àmbit educatiu és la capacitat dels alumnes per compartir coneixement de manera cooperativa i, encara més important, elaborar coneixements i continguts a través de plataformes multimèdia. Els nens i nenes aprenent molt més a través de l’ús de mitjans més dinàmics i participatius i, en aquest cas, les TIC suposen la possibilitat de fer realitat aquest tipus de metodologia d’aprenentatge i incentivar que el nen/a sigui agent actiu del seu procés d’E-A.  
•  Millora de la productivitat i estalvi de temps: les noves tecnologies permeten millorar la productivitat de les tasques realitzades per els alumnes i, a més, li suposa un gran estalvi de temps i esforços en la cerca d’informació. La utilització d’aquests mitjans no sempre són productius o adequats, però cal remarcar que en determinats contextos pot suposar essencial per a la realització de les tasques i un mitja per optimitzar els factors de caire funcional (temps, esforç, etc).
• Comunicació interactiva: les noves tecnologies suposen una gran xarxa comunicativa en la que els nens i nenes poden relacionar-se entre ells i, fins i tot, amb l’escola o professor a través de wikis, blogs, etc. Actualment, la comunicació professor-alumne – encara la importància de que sigui cara a cara i directa – s’ha anat traslladant a la xarxa a través dels mitjans abans esmentat i, fins i tot, els continguts de les matèries ha evolucionat del suport a paper a suport digital.
• Permet desenvolupar-nos millor amb les noves tecnologies de tot el nostre entorn i, posteriorment, amb aquelles específiques del lloc de treball: l’escola ha de fomentar aprenentatges que siguin d’utilitat a l’alumne al llarg de tota la seva vida activa. Tot allò que aprenem al col·legi – o qualsevol espai educatiu formal, no formal o, fins i tot, no formal – ha de tenir un impacte positiu i, específicament, una millora de la qualitat de vida del nen/a. 

2. Quins avantatges i inconvenients aporta les tauletes digital quan entren en espais educatius?

          Avantatges:

•   Suport tecnològic portàtil que l’alumne pot portar a classe per realitzar feines o tasques determinades.
•  Disposar dels continguts de classe en un mateix suport. Això suposa deixar enrere els llibres que poden suposar problemes en els infants (mal d’esquena, problemes de vista, etc).
•         Accés a múltiples fonts d’informació.

          Inconvenient:

• Situació socioeconòmica: moltes  famílies no tenen el poder adquisitiu per poder disposar d’una tauleta digital.
•  Possibles distraccions que es poden donar per la manca de coordinació i planificació del professorat, és a dir, el no tenir clarament planificat la dinàmica de classe pot suposar un problemàtica pel professorat, ja que els alumnes poden utilitzar aquest no com element educatiu sinó d’oci i distracció. 
•           Falta de temps per part del professorat per adaptar el currículum i el seu programa per utilitzar les tablets. 
  • 
    

3.Quin impacte hi ha en l'aprenentatge dels estudiants o sobre les persones que estem educant quan utilitzem les tabletes digitals? Pot suposar una millora del rendiment acadèmic i la seva avaluan?

El impacte de les noves tecnologies en l’àmbit educatiu és molt gran i una d’aquestes – i la que considero més important - consisteix en oferir una metodologia molt més centrada en l’aplicació activa dels coneixements obtinguts a l’aula i, per tant, centrada en una integració més senzilla de tots aquells aprenentatges significatius obtinguts a través d’aquests mitjans i, específicament, en el context aula. Tot i això, el obtenir bons resultats amb aquests mitjans depèn moltíssim de la utilització que faci l’alumne o professor d’aquest. Per això, cal remarcar que utilitzar aquestes noves tecnologies en els contextos educatius no assegura que tinguin uns bons resultats ja que el docent – els quals molts es creuen que la simple utilització d’aquests mitjans els fan ser docents innovadors – han de tenir molt clar el seu ús i els objectius que volem assolir amb aquestes.  

Evolució tecnològica: la Web 2.0 en el context educatiu actual

L'aparició d'Internet  va suposar un gran avenç en la distribució massiva i global de la informació, així com de comunicació i interacció entre persones situades ens diferents espais geogràfics del planeta. Als seus inicis, aquest es caracteritzava per disposar d’un format de lectura que promovia una sensació de unidireccionalitat en els usuaris. Aquest format va rebre, posteriorment, el nom de Web 1.0.

La Web 1.0 són tot aquell conjunt de pàgines web només de lectura, és a dir, aquelles en que el usuari exerceix un rol passiu centrat en la visualització de material que conté la pàgina i no es capaç d’interactuar amb ella. Tot i que el seu impacte va ser molt positiu – tenint en compte lo innovador que era en aquella època –, els mitjans tecnològics i audiovisuals es caracteritzen per mantenir-se en constant procés d’evolució i canvi i, en aquest cas concret, no va ser cap excepció.

Arran l’any 2001 – amb la aparició de la febre del “.com” – el concepte que teníem d’Internet va canviar completament. L’aparició de la Web 2.0, com a predecessora de la Web 1.0, va suposar un gir totalment radical a la concepció que la societat tenia respecte Internet i els seu possible ús. Tot això, i tenint en compte les meves experiències amb les noves tecnologies, crec que va suposar un gran impacte en tots els àmbits - laboral, d'oci, et - però, en especial, al àmbit de la comunicació i de l'educació. 

 En el següent vídeo – realitzat per Manuel Area Moreira de la Universitat de La Laguna – explica molt clarament que és la Web 2.0 i allò que la caracteritza enfront la seva predecessora. 

En aquest vídeo se'ns exposa una sèrie de qüestions molts interessants –tractats també durant la sessió magistral – i que va emfatitzant a mesura que va realitzant el seu discurs. De tot aquest speech respecte la Web 2.0 vull remarcar dos aspectes:

  

    1.  L’explicació respecte l’evolució del ús d’Internet a les aules: en el minut 8:34, s’exposa l’evolució que ha sofert l’ús d’Internet a les aules. Al començament les pàgines web eren un mitja del professorat per integrar informació que l’alumnat – com a agent passiu – només podia visualitzar i llegir. En canvi, l’aparició de la Web 2.0 a principis del segle XXI va suposar un canvi radical i va convertir a les plataformes multimèdia en: espais de distribució de material i de creació d’aquest, espais de col·laboració entre individus, etc.

    2. El concepte de E-learning 2.0: consisteix en utilitzar els recursos per a que els estudiants puguin aprendre a través de la lectura, cerca de informació i la escriptura –  no només com a text escrit sinó també entesa com a text audiovisual –. Aquests aspectes s’han de sustentar en la utilització d’una metodologia de caire constructivista que no només centri el focus en la transmissió d’informació sinó que aquests aprenguin a través de activitats d’anàlisi, cerca i construir informació. I, per últim, també es pot utilitzar com a mitja per fomentar i facilitar el treball col·laboratiu entre els propis estudiants. Aquests aspectes es poden realitzar a través de programes com: Wikis, Blogs, etc.

   3.  Els PLE (Espais d’Aprenentatge Personals): són sistemes que ajuden als estudiants a gestionar i controlar el seu propi procés d’aprenentatge. Per tant, aquestes plataformes han de donar suport a l’alumnat per: fixar els seus propis objectius d’aprenentatge, gestionar el seu aprenentatge així com els continguts i processos, comunicar-se assertivament amb els altres, etc. Per poder permetre tot això, aquests espai han d’incloure i integrar tant aprenentatges de caire formal com informal en un mateix experiència per tal de poder connectar recursos i sistemes dintre d’un sistema espaial gestionat de manera personal i, a més, caracteritzat per 3 aspectes: utilitzada com a font d’informació per al alumne i el professor, capacitat de ser modificada i de promoure la reflexió respecte el propi aprenentatge i, per últim, tenir en compte qui ha influït en tot el procés d’allò après.

4. Requisits que ha de tenir un professional de l’educació en  ple segle XXI: al finalitzar el vídeo se’ns presenta una sèrie de requisits que l’autor d’aquest considera fonamentals per un professor – respecte la utilització adequada de les noves tecnologies de la informació i el coneixement a les aules – i que són: ser usuari/a habitual de la Web 2.0, realitzar un canvi de pensament pedagògic orientat a la difusió global dels coneixements i d’aquests espais personal de coneixements i, la que considero més important de totes, realitzar canvis en les pràctiques didàctiques derivades d’aquest canvi de mentalitat.

Tipologia de Noves Tecnologies i Primera Experiència amb la Ràdio

Qualsevol programa realitzat per la televisió, sales de debat online a través d’Internet, escoltar el teu programa favorit de ràdio; tots aquests casos tenen un aspectes en comú: la utilització de recursos audiovisuals com a mitja de transferència i recepció d’informació. En la sessió d’avui, s’ha realitzar un debat arran les diferents tipologies de recursos tecnològics i, encara més important, el usos que fa la societat d’aquests.

Els mitjans audiovisuals – des de principis del segle XX fins l’actualitat – han sofert molts canvis al llarg de temps. Al fer una retrospectiva, els 3 principals mitjans que se’ns poden ocórrer són: televisió, internet i ràdio. Aquest han sigut els mitjans més importants apareguts fins al moment i, encara el decaiguda d’alguns per sobre dels altres, han sigut claus per millora dos aspectes:

1. La difusió de la informació en el context nacional i internacional.

2. La comunicació entre individus, equips de treball, etc; que es troben en diferents punts geogràfics.

Aquest dos aspectes, i molts altres, són conseqüències positives i, per tant, beneficis que obtenim de la utilització de les noves tecnologies tant en contextos formals com informals. La crítica – tractada durant la sessió magistral – d’aquets mitjans ve donat per el seu ús i, en aquest cas, per la manca d’aprofitament d’aquests per millors aplicacions. Les noves tecnologies s’han vist simplificades a ser béns de consum i, encara la tendència a modificar aquesta situació, la televisió i altres mitjans del mateix tipus són considerats com recursos d’entreteniment o d’oci. L’objectiu que els pedagogs ens hem de plantejar  és promoure un consum responsable i, a més, anar més enllà i fer una pedagogia més centrada en la participació activa de tots els membres a través d’una interacció directa amb les noves tecnologies i, molt important, posant l’èmfasi en una comunicació bidireccional dels individus.

En el vídeo següent s’expliquen molts dels aspecte que he comentat i d’altres molt interessants:

Un aspecte que m’agradaria comentar és el d’autonomia crítica de (Masterman, 1992). Aquest autor ens remarcar l’important tasca que té el professorat a l’hora de desenvolupar i millorar l’autoestima del seus alumnes i, a més, promoure la seva maduresa crítica per a què siguin capaços d'aplicar judicis crítics en situacions i documents que es puguin trobar al llarg de la seva vida. Amb la finalitat de veure si aquests objectius s’han assolit, cal realitzar una avaluació diferida per comprovar que aquests alumnes tenen un bon nivell d’autoestima i que són capaços de fer judicis crítics de manera correcta.

Per últim, abans d'explicar breument l'experiència radiofònica tinguda gràcies a la col·laboració de la professora Noemí Santiveri, crec adequat especificar dos de les activitat que es podrien realitzar per fomentar les noves tecnologies d'una manera adequada i coherent.

1.     Utilitzar el programa Aurasma per realitzar una gimcana matemàtica respecte els temes ja tractats a classe que serveix als alumnes per repassar els continguts donats fins al moment.

2.     Promoure l'utilització del Prezi com una eina per elaborar projectes audiovisuals centrats en la integració d'imatges, vídeos i sons al llarg de tot aquest.

Un aspecte que m’agradaria comentar és el d’autonomia crítica de (Masterman, 1992). Aquest autor ens remarcar l’important tasca que té el professorat a l’hora de desenvolupar i millorar l’autoestima del seus alumnes i, a més, promoure la seva maduresa crítica per a què siguin capaços d'aplicar judicis crítics en situacions i documents que es puguin trobar al llarg de la seva vida.

Experiència Radiofònica: l'ús de la ràdio a les aules i fora d'elles

Després de la sessió magistral a l’aula, el grup classe hem realitzar una mini sessió centrada en veure la capacitat de la ràdio com a eina pedagògica. La professora Noemí Santiveri ha sigut l’encarregada de portar a terme aquesta sessió y, a nivell personal, crec que ha sigut molt interessant, entretinguda i he après moltes coses i molt rellevants. Ens ha explicat els aspectes més tècnics del ús d’una caixa de ràdio com les entrades i sortides de so, el tipus de micròfons que ens podem trobar (fix, per wi-fi  o de corbata), etc. Aquest dos últims, al contrari que el primer, requereixen d’una antena receptora ja que l’altre va directament connectat a la caixa i, a més, tenen un cost molt més elevat que el primer (una diferència d’uns 100 euros, més o menys).

A més del comentat, ens ha explicitat la gran utilitat del programa Audacity a l’hora de realitzar qualsevol projecte de ràdio, ja que cal considerar que diversos ministeris promouen ajudes per aquells centres que l’utilitzen i, per tant, pot ser positiu fer ús d’aquest.

Per finalitzar, el grup hem elaborat un guió per fer una simulació de programa de ràdio on han parlat 5 dels meus companys i que ha tractat de la festa major de l’autònoma realitzada ahir mateix per tot el campus universitari. 

Pedagogía de la Interactividad

La transmissió d’informació és el principal model utilitzat en els cursos presencials o virtuals actualment. L’aparició dels espais virtuals pot fer pensar en una millora d’aquesta situació però es tot el contrari, ja que aquest espais s’han caracteritzat per mantenir-se estàtics i enfocats a la simple distribució de dades  i res més. Molts experts en l’àmbit de l’educació han qüestionat la memorització com a únic mètode d’aprenentatge però cap a proposat un sistema per millorar aquesta situació. L’aparició de noves necessitats educatives – no només tecnològiques ni del ciberespai –  han provocat la necessitat d’establir un canvi en el paradigma educatiu actual i anar cap a un sistema centrat en la participació activa del alumnat en la co-creació d’espais on siguin ells mateixos qui puguin gestionar, conjuntament amb el professor, el seu propi procés d’ensenyament-aprenentatge. 

El text fa especial èmfasi en 3 aspectes claus:

•  La pedagogia de la transmissió

Les crítiques ha aquests  mètode no són poques i, la gran majoria, es troben focalitzades en la unidireccionalitat de la transmissió de la informació. Aquesta incapacitat del emissor per atorgar feedback és un dels aspecte que s’ha de millor d’aquest mètode i ha d’impulsar l’aparició de noves metodologies centrades en la l’autogestió dels coneixements i en una millora comunicativa centrada en la bidireccionalitat. Tota aquesta problemàtica recau la concepció que la majoria d’escoles tenen de l’educació i, per sobre de tot, en els coneixements que imparteixen. Aquests es troben totalment desactualitzats respecte al context actual, és a dir, moltes escoles segueixen impartint matèries focalitzades en satisfer unes necessitats – pròpies de la societat industrial – que ja no existeixen o que han anat evolucionat. El model de masses, com l’anomenen els múltiples autors del text, va donar lloc a finals del segle XX a noves perspectives centrades en una educació on el eix central era l’alumne. En la taula següent podeu veure les diferències entre els dos sistemes:

Un aspecte molt interessant que comenta Aubert (2008) és la necessitat d’establir una comunicació fluïda entre els experts i aquells que no ho són, ja que aquests últims poden  aportar una visió molt més directa i fidedigna de la realitat social i cultural i, per tant, ser d’ajuda als experts per delimitar les necessitats educatives que es requereixen actualment en el sí d’una societat en constant canvi. 

• El model <<feed-feed>>

La retroalimentació és un dels aspectes més importants de tot el procés educatiu. Els estudiants requereixen d’un retorn de tot allò que fan i, en aquest cas, el professorat s’ha d’encarregar d’aquesta tasca i proporcionar als alumnes aquesta via de comunicació per millorar el procés d’ensenyament i, fins i tot, aspecte de caire actitudinal i de clima a l’aula. Encara aquesta concepció – estrictament personal –, moltes vegades el feedback només s’articula des d’un punt de vista centrat en la transmissió resultats o el rendiment sense cap mena de proposta de millora per part del professorat. En el context actual, ha aparegut un nou model anomenat <<feed-feed>> en el que els participants del procés comunicatiu s’alimenten comunicacionalment i informativament entre tots. Per tant, aquest últim no és un procés de reforç sinó de construcció i una connexió entre tots els alumnes/participants on tots ells tenen el mateix nivell o estatus independentment dels enunciats que puguin realitzar.

Els nous mitjans tecnològic – sobretot la pàgina web – han promogut que la situació abans esmentada sigui possible i que, per tant, tots els individus puguin ser emissors de continguts i membres actius en la construcció d’un aprenentatge cooperatiu. Abans de continuar, cal aclarir que els mitjans de comunicació no es poden considerar com una eina de <<feed-feed>> pel simple fet que el missatge que transmeten és unidireccional i tancat.

• Participació i interactivitat

Considerar la participació – en el àmbit de les noves tecnologies –  com una simple acció de compartir fotos, arxius, etc; és totalment erroni.  Aquesta requereix d’un elevat grau de connexió, compromís, col·laboració i solidaritat entre els membres d’una comunitat i, en aquest cas, Dussel (2010) específica que hi ha dos tipus de participació: aquella que es guiada per el interès o la es fonamenta en l’afectivitat i l’amistat. La societat ha d’anar enfocada a un model de interacció <<tots-tots>>, és a dir, utilitzar les TAC per millorar la qualitat de la informació i, a més, deixar enrere el rol de consumidor passiu i prendre un més actiu centrat en la creació de coneixement propi.  

Seguint en aquesta línea, la creació de nou coneixement requereix d’una interacció directa  i constant amb les noves tecnologies. El concepte d’interacció implica molts aspectes:

• Intervenció per part del usuari en el contingut.
• Transformació del espectador en actor
• Diàleg individualitzat amb els serveis connectats.
• Accions recíproques en mode dialògic amb els usuaris o en temps reals amb els aparells.

I, a més, cal dir que es troba delimitada per una sèrie de principis que són:

• La participació-intervenció: no només consisteix en realitzar respostes de caire monosíl·lab sinó interferir adequadament, intervenir en el flux d’informació i, fins i tot, modificar-lo.
• Bidireccionalitat-hibridació: qualsevol procés comunicatiu requereix d’un emissor i un receptor i, en aquest cas, requereix d’una conjunció d’aquest dos per ser adequada.
• Permutabilitat-potencialitat: les noves tecnologies es caracteritzen per no ser estètiques i per trobar-se en constant canvi. Tot això permet realitzar múltiples associacions i produir una gran varietat de significats.

Abans de realitzar les conclusions – més un petit comentari respecte les impressions que m’ha aportat aquesta lectura – comentaré un dels aspectes que més interessants m’han semblat, el del silenci virtual.  Aquest concepte és, segons Burbules y Callister, la representació de tots aquells punts de vista silenciats i, per tant, de totes aquelles persones que no compten amb cap mena de representació a la Red. Allò quelcom interessant és com les nostre vivències educatives poden ser un impacte en la manera com posteriorment ens relacionem en les xarxes i, més específicament, a l’hora de realitzar qualsevol acció de caire formatiu o educatiu. Gonçalves (2003) va realitzat un estudi que tenia com a grup diana a alumnes espanyols i brasilers entre 30-30 i, al final d’aquest estudi, va veure la situació que he comentat anteriorment centrada en les dificultats dels participants per interactuar. 

Per últim, a tall de conclusió, cal promoure una simbiosi entre els nous ecosistemes comunicatius i la cultura escolar i, a més, aprofitar tots els aspectes de la primera per afavorir la millorar de la qualitat de la nostra educació. Els dos contextos són molt diferents i, per tant,  això té conseqüències negatives en relació al intent d’unir ambdós amb l’objectiu últim abans esmentat. Actualment, la pedagogia transmissible no és una opció viable – encara estar per tot arreu i ser utilitzada encara a les nostres aules i fora d’elles – i cal, entre molts altres aspectes, centrar els nostres esforços en anar introduint la pedagogia de la interacció en la que l’aprenentatge es realitza de manera cooperativa, comunicativa  i centrada en les vivències del segle XXI.    

A tall personal, crec que aquest text m’ha confirmat molts conceptes i idees que s’han anat tractat durant la carrera i que són d’interès cabdal com a professional de l’educació en el segle de les noves tecnologies. Un dels aspecte que m’ha semblat més interessant, encara el poc aprofundiment que ha fet l’autor, ha sigut respecte el silenci virtual com un tipus de desigualtat en la que s’ha de fer incidència.