Docencia Virtual y Aprendizaje Autónomo: Algunas Contribuciones al EEES

Docència  universitària i TIC

Ens trobem en un món en constant canvi i, en aquest cas, les noves tecnologies no són una excepció a aquesta situació. Els mitjans tecnològic ha anat evolucionat de la mà de la societat i, poc a poc, s’han anat fent cada vegada més importants fins al punt de ser part essencial en la dinàmica de qualsevol aula universitària i, per tant, en l’exercici del professor universitari. Aquestes li donen oportunitats als professionals de transformar els sistemes convencionals de formació i, a més, atendre unes necessitats cada vegada més focalitzades en el coneixement i ús adequat de les tecnologies de manera pertinent i coherent. Això no ho podem entendre sense tenir en compte els principals reptes a nivell educatiu que segons Area (2002) són: 1) la integració de les noves tecnologies en el sistema i cultura escolar; 2) la reestructuració dels fins i els mètodes d’ensenyança (nous rols per docents i alumnes); 3) la extensió de la formació a través de xarxes d’ordinadors: la teleformació; 4) la revisió i replantejament de la formació ocupacional a la llum de les noves exigències sociolaborals impulsades por les noves tecnologies; y 5) el desenvolupament de accions d’educació no formal: la alfabetització tecnològica per el desenvolupament social i comunitari.

Un altre aspecte que comenta el text, i que resulta molt interessant, consisteix el fet de que totes les universitats – segons el informe Bricall (2000) – han portat a terme iniciatives amb les TIC en 3 àmbits: gestió, docència i investigació. Aquest informe remarca que, en aquest cas, els avenços més destacats va ser en l’àmbit de la formació i, en específic, pel que fa l’expansió de la formació on-line o a distància amb universitats tant cabdals com l’UOC (Universitat Oberta de Catalunya) – de la qual vam rebre una xerrada per part de Dra. Teresa Romeu, professora d'estudis d'Informàtica d’aquesta universitat – i la UNED (Universitat Nacional d’Educació a Distància). A aquests canvis soferts a les universitat li hem d’afegir modificacions en les polítiques de convergència europea (Declaració de Bolonya, 2003) centrades en una major heterogeneïtat en les titulacions, flexibilitat a l’hora de concebre els itineraris d’estudi, individualització del procés de desenvolupament curricular, etc. A més, aquest processos de convergència en els EEES promouen una renovació didàctica dels plantejament educatius anteriors i, per tant, també del acte didàctic així com dels elements que l’integren. Alguns dels canvis són:

•     Mayor protagonismo del estudiante en su proceso de aprendizaje,
•     Formación basada en el desarrollo de competencias,
•     Adquisición de herramientas de aprendizaje por parte del alumnado,
•     Desarrollo de nuevos conocimientos y habilidades por parte del profesorado
•     Incorporación de las TIC a los procesos de E-A
•     Comunicación interpersonal y trabajo en equipo.

Més endavant, l’article ens fa un anàlisi del projecte EVAINU (Nous Entorns d’Aprenentatge i Innovació de la Universitat del present-futur) realitzat durant període de 2004-2006 i completament finançat per la UAB. Com se’ns indica, aquest va ser la primera aproximació al estudi de l’ús de es TIC en el desenvolupament de la tasca docent universitària. I, en aquest cas el seu objectiu principal era identificar noves modalitats d’impartir formació en la universitat i, principalment, que involucres l’ús de les TIC amb la finalitat d’indagar en el seu potencial per millorar l’ensenyança universitària.

No volent entrar en gaire detalls, crec convenient realitzar una petita síntesi dels resultats obtinguts ja que crec que molts conceptes relacionats amb el perfil professional del docent universitari així com les seves competències han sigut tractades al llarg de la carrera i, concretament, l’assignatura de Formació per a la Feina.

Llavors, per finalitzar aquesta entrada, podem dir que el projecte EVAINU ens determina la importància de les TIC i, en particular, l’ús del Campus Virtual com una oportunitat per millorar i donar un salt de caràcter qualitatiu des de l’ensenyança tradicional (classes magistrals). En termes de resultat d’estudi, he trobat especialment interessant dos aspectes:

1. Crear la necessitat de reflexió respecte el procés d’ensenyança, és a dir, realitzar avaluació de la pròpia pràctica docent i veure els punts forts i febles amb l’objectiu de millorar el seu exercici professionals mitjançant la formació. Aquesta és una de les propostes més adequades ja que, en molts casos, el professorat universitari no compta amb la suficient formació com per desenvolupar propostes metodològiques alternatives a la pura sessió magistral i, a més a més, tampoc disposa ni dels coneixements ni procediments adequats per aprofitar aquests recursos.

2. Les TIC faciliten la gestió de la informació i la comunicació permetent un procés d’aprenentatge més ajustat a les necessitats individuals, és a dir, tenir a l’abast el material – lectures, recursos, cronogrames, etc –  de manera immediata per, segons quines situacions, poder utilitzar-lo de manera ràpida i eficaç. Respecte la comunicació doscent-discent, moltes vegades el suscitar problemàtiques a través de vies de comunicació en xarxa com: fòrums, xats, correu electrònic, etc; poden ser un suport per als alumnes per a resoldre’ls de manera eficaç i més ràpidament.